11 – Bosc

11 – Bosc

11 – Bosc

Bosc

11 – Bosc

de José Antonio Orts

Ferro, Acer inoxidable, alumini, plaques solars,altaveus i components electronics

3,15 x3,15 x 6,93 m
Adquisició: Institut Municipal de Cultura en 2019.

José Antonio Orts

José Antonio Orts

Escultor

José Antonio Orts

Meliana (València), 1955.

Artista plástico y compositor, nacido en Meliana (B. Roca) en 1955, estudió con Blanquer, Berio, Xenakis y Taïra. Fue becario en París del Ministerio de Cultura en 1986-87 y en 1987-88, becario de música en la Academia Española de Bellas Artes en Roma en 1988-89 y en 1989-90, artista residente invitado por el Centre National d´Art Contemporain Villa Arson (Niza) en 1994-95, huésped del Berliner Künstlerprogramm del D.A.A.D. (Berlín) en 2000, Becario de Endesa para artes plásticas en 2002, becario de la Fundación Marcelino Botin para artes plásticas en 2004, artista residente del Berliner Künstlerprogramm del D.A.A.D. en 2002-2003. Premio de Arte Electrónico de la Fundación ARCO. Premio Bienal de Escultura Riofisa. Artista residente del Künstlerdorf  Schöppingen – Kunst, Wissenschaft, Wirtschaft en 2012 y en 2013, Artista residente del Kunstverein Bellevue-Saal – Kunsthaus Wiesbaden en 2015. Premio Alemán de Arte Sonoro en 2004 (Deutscher Klangkunst Preis).

Como compositor sus obras han sido estrenadas y difundidas por prestigiosos intérpretes en multitud de lugares entre los que cabe citar: México D. F. (Palacio de Bellas Artes); Festival de Darmstadt; Bucarest (Ateneul Român); Estocolmo (Fylkingen): San Francisco (Cowell Theater); Chicago (Northwestern University Concert Hall); Orlando (Percussive Arts Society International Convention): Moscú (Auditorio de la asociación de compositores); Roma (Goethe Institut, Palazzo della Cancelleria, Auditorio della R.A.I.);  Berlín (Sophiensaele); París (Salle Cortot, Auditorium de Radio France, Cathédrale de Nôtre Dame de Paris, Centre Georges Pompidou), etc.

Ha recibido encargos de la Consellería de Cultura de la Generalitat Valenciana, del I.V.E.I., del Festival de Música Verticale (Roma), del Centro para la Difusión de la Música Contemporánea (Madrid), de France Culture-Radio France, de la Orquesta y Coros Nacionales de España, de la Universitat de València (en conmemoración de su V Centenario), del Festival Inventionen (Berlín), de la Universidad de Salamanca (con motivo de la Capitalidad Cultural Europea), del festival Kryptonale (Berlín), del Festival Donaueschinger Musiktage en 2009 y en 2015, del Ministerio de Cultura (tres instalaciones sonoras para conmemorar el XX aniversario del Auditorio Nacional).

Como artista plástico destacó internacionalmente en el ámbito del arte electrónico, del arte sonoro y de la interactividad a partir de la presentación de sus instalaciones sensibles. Ha realizado exposiciones en el Centre National des Arts Plastiques Villa Arson (Niza), Fondation Maeght (Saint Paul de Vence), IVAM-Centre del Carme (Valencia), Centro Gallego de Arte Contemporáneo (Santiago), Museo Marugame Hirai (Kagawa, Japón), Museo de Bellas Artes Juan Manuel Blanes (Montevideo), Koldo Mitxelena (San Sebastián), Museo Universitario Contemporáneo de Arte de la U.N.A.M. (México D. F.), I Bienal de Valencia-sala La Gallera, IVAM-Centre Julio González, DAAD Galerie (Berlín), Skulpturenmuseum Glaskasten Marl, Grosser Wasserspeicher (Berlín), GKG (Bonn), Griesbadgalerie (Ulm), Bellevue Saal (Wiesbaden) etc.

Actualmente está considerado como el artista sonoro español con mayor reconocimiento internacional y, según la revista alemana Musik Texte (n.º 135,Tom Johnson, «Minimalismus in Europa») como un verdadero maestro de la instalación sonora.

Para muchos su obra, referencia de la relación entre las artes, marca un hito en la relación entre Escultura y Música.

CURRICULUM VITAE

Estudios de composición musical en el Conservatorio de Valencia con Amando Blanquer (1974-1985) y en L’École Normale de Musique de Paris con Yoshihisa Taïra (1986-1988).

Cursos de composición con Luciano Berio en Aix-en-Provence (1983) y con Iannis Xenakis en Salzburgo y en Delfos (1985).

Estudios y trabajos de música electroacústica en la escuela Phonos de Barcelona (1984),  en el CEMAMu (Centre de Mathematique et Automatique Musicales) de París (1987) y en L’ADAC-GRM (Groupe de Recherche Musicale de Radio France), en 1988 y 1992.

Cursos de Doctorado en BB. AA. en la Facultad de Bellas Artes de Valencia.

Título de Profesor Superior de Armonía, Contrapunto, Composición e Instrumentación del Conservatorio de Valencia (1985); Diplôme Supérieur de Composition de l’École Normale de Musique de Paris (1988).

Profesor Especial de Composición y Jefe del Seminario de Armonía, Formas Musicales y Composición en el Conservatorio de Zaragoza (1985-1986) y en el Conservatorio de Valencia (1996-1997).

PREMIOS Y BECAS

AWARDS AND SCHOLARSHIPS

1980 Primer Premio Concurso Nacional de Inventiva de Juguetes de la Feria Internacional de Muestras de Valencia.

1982 Segundo Premio Concurso Nacional de Inventiva de Juguetes de la Feria Internacional de Muestras de Valencia.

1983 Segundo Premio Concurso Nacional de Inventiva de Juguetes de la Feria Internacional de Muestras de Valencia.

1985 Beca para los cursos de Iannis Xenakis, Association Acanthes de Paris.

1986 Beca de ampliación de estudios en el extranjero para L’École Normale de Musique de Paris, Ministerio de Cultura, en 1986-1987 y en 1987-1988.

1988 Beca de Música en la Academia Española de Bellas Artes en Roma, Ministerio de Asuntos Exteriores, (Premio Roma), en 1988-1989 y en 1989-1990.

1994 Artista invitado por el Centre National des Arts Plastiques Villa Arson (Niza) para desarrollar un proyecto de instalación sonora fotosensible, noviembre 1994-julio 1995.

1998 Premio Adquisición de Obra de Arte Electronico, Fundación ARCO. ARCO 98, Madrid.

1999 Beca Endesa para Artes Plásticas 1999-2001.

2000 Beca del Berliner Künstlerprogramm del DAAD,  junio-agosto 2000.

2002 Artista residente del Berliner Künstlerprogramm del DAAD, mayo 2002-mayo 2003.

2004 Beca para Artes Plásticas Fundación Marcelino Botín; Deutsche Klangkunst Preis (Premio Alemán de Arte Sonoro 2004).

2005 Premio Bienal de Escultura Riofisa por una escultura sonora fotosensible.

2012 Artista residente KWW (Kunst-Wissenschaft-Wirtschaft) Stifftung Künstlerdorf Schöppingen.

2013 Artista residente KWW (Kunst-Wissenschaft-Wirtschaft) Stifftung Künstlerdorf Schöppingen.

2015 Artista residente Kunsthaus Wiesbaden. Kunstverein Bellevue Saal Stipendium.

2018  Premio Fundación Cañada Blanch (artes plásticas).

CONFERENCIAS, PONENCIAS, TALLERES

CONFERENCES, LECTURES AND WORKSHOPS

1986 Serie de conferencias sobre Formas musicales y composición, Palacio de Sástago, Zaragoza.

1989 La música y las nuevas tecnologías, Goethe Institut, Roma.

1990 La dualidad compositor-ordenador, Goethe Institut, Roma; Hacia la nueva teoría musical, Primeros Encuentros Alrededor del Compositor y su Música, Conservatorio de Madrid.

1991 El compositor, entre la nota y el sonido, IV Encuentro sobre Composición Musical, Rialto, Valencia.

1993 Del ritmo, algunas manifestaciones plásticas y musicales, Club Diario Levante, Valencia.

1995 Audición comentada de obras musicales propias, Villa Arson, Centre National des Arts Plastiques de Niza.

1997 Instalaciones sonoras, instalaciones musicales, IVAM Centre Julio González, Valencia; Une manière de composer avec l’environnement sonore, Congrès Mondial d’Écologie Sonore, Abbaye de Royaumont, Asnières-sur-Oise (París).

2000 La música del gesto, taller música-danza, Centro Coreográfico de la Comunidad Valenciana-Teatro Rialto; Sobre el Arte Sonoro, I Encuentro Mundial de las Artes, Palacio de Congresos de Valencia.

2001 Aspectos básicos del arte sonoro, taller, Facultad de Bellas Artes, Departamento de Escultura (Universitat Politècnica de València).

2002 Audición comentada de obras sonoras propias, ciclo Elektroakustische-Musik-hören, Universidad Técnica de Berlín.

2003 Forma, espacio y sonido. Aspectos fundamentales del arte sonoro, taller, Universidad Internacional de Andalucia, Centro Andaluz de Arte Contemporáneo. Monasterio de la Cartuja (Sevilla).

2010 Arte sonoro e interactividad, aula de Cultura CAM, La Llotgeta (Valencia).

EXPOSICIONES INDIVIDUALES

INDIVIDUAL EXHIBITIONS

1991 El lugar de la Idea, Sala de Exposiciones de la Universidad de Valencia, pinturas.

1993 Incisos y ritmos, Sala de Exposiciones del Colegio Oficial de Arquitectos, Badajoz, pinturas; Del ritmo interior, Sala de Exposiciones del Club Diario Levante, Valencia, ciclo comprendiendo exposición, conferencia y concierto monográfico.

1995 Territoires de sons colorés, Fondation Maeght, Saint-Paul, sala Giacometti, sala Braque y Chapelle. Festival Manca, instalaciones sonoras fotosensibles.

1997 Doble Ostinato, IVAM Centre del Carme, Valencia, instalaciones sonoras fotosensibles; Melodía solar, Abbaye de Royaumont, Asnières-sur-Oise. Fondation Royaumont, Congrès Mondial d’Écologie Sonore, instalaciones sonoras fotosensibles.

1999 Espacio en La menor, Galería Espai Lucas, Valencia, instalaciones sonoras fotosensibles; ARTE-BA 99, stand de la Generalitat Valenciana, Buenos Aires, instalaciones sonoras fotosensibles e instalaciones luminosas; Volumen, Galería MUCA, Roma; Museo Universitario de Ciencias y Artes de la UNAM, México D. F., instalaciones  sonoras fotosensibles; Instituto Cultural Cabañas, Guadalajara, México, instalaciones sonoras fotosensibles; Museo de Bellas Artes Juan Manuel Blanes, Montevideo, Uruguay, instalaciones sonoras fotosensibles e instalaciones luminosas;

Palacete del Embarcadero, Santander, instalaciones sonoras fotosensibles.

2000 Composición infinita,  Inventionen 2000-Berliner Festival Neuer Musik, Rathauspassagen, Berlín, instalaciones sonoras fotosensibles.

2001 Antropofonías, I Bienal de Valencia, sala La Gallera, instalación musical fotosensible y espectáculo coreográfico musical con escenografía sonora fotosensible (ver en sección estrenos absolutos).

2002 Antropofonías, Bruselas, Instituto Cervantes; Esculturas, Galería Espai Lucas, Valencia; Cielo y fuego, Capilla y patio del claustro del Colegio Arzobispo Fonseca (Salamanca), Univerisdad de Salamanca-Capitalidad Cultural Europea, instalaciones sonoras fotosensibles;

Territorio estelado, Inventionen 2002-Berliner Festival Neuer Musik, Staatsbank (Berlín), instalaciones sonoras sensibles a la energía del movimiento del espectador.

2003 Esculturas sensibles, Galería Pilar Parra, Madrid; Lúmenes, DAAD Galerie, Berlín, instalaciones sensibles sonoras y luminosas; Armonías, Cinturón Verde, Aldaia (Valencia), conjunto permanente de esculturas sonoras sensibles a la luz natural; Laberinto de Energías, Kryptonale 9, Grosser Wasserspeicher, Berlín, instalaciones sensibles sonoras y luminosas.

2004 Espais sensibles, Centro de Cultura Sa Nostra, Ibiza, instalaciones sensibles sonoras y luminosas;  Espais sensibles, Centro de Cultura Sa Nostra, Formentera, instalaciones sensibles sonoras y luminosas;  Espais sensibles, Centro de Cultura Sa Nostra, Palma, instalaciones sensibles sonoras y luminosas; Stellarium, Galería Tomás March, Valencia, instalaciones y esculturas luminosas sensibles; Harmoniengang, Skulpturenmuseum Glaskasten, Marl, instalación sonora fotosensible. Premio Alemán de Arte sonoro 2004.

2005 Armonías del Agua, sala La Gallera, Consorci de Museus de la Comunitat Valenciana (Valencia), instalaciones sonoras sensibles; Territorio musical, Sala de Exposiciones Lonja del Pescado de Alicante-Festival Internacional de Música Contemporánea (Alicante), instalación sonora sensible; José Antonio Orts en la Colección del IVAM, SEA-Castell de Santa Bárbara (Alicante), instalaciones y esculturas sensibles sonoras y luminosas.

2006 Armonías del agua, Centro Cultural de España en México, México D. F., instalaciones sonoras sensibles; José Antonio Orts. Instal-lacions i escultures sensibles, Institut Municipal de Cultura, Meliana.

2007 José Antonio Orts. Escultures, Cànem Galería, Castellón.

2008 Sensibles, Galería Tomás March, Valencia; José Antonio Orts. Cibernética revisitada: una mirada retrospectiva, Centro del Carmen, Observatori 2008 (Valencia); José Antonio Orts. Obra reciente, Sala Pelaires, Palma de Mallorca; Pulsaciones, Hospital de Denia, Colección DKV, acero inoxidable, escultura permanente.

2009 Fluss, Donaueschinger Musiktage 2009, Donaueschingen, instalación sonora sensible al paso de los espectadores.

2010 Algo más, Jardín Botánico de la Universidad de Valencia, instalaciones y esculturas sensibles; Sinfonía infinita en tres espacios, Auditorio Nacional de Música (Madrid), instalaciones y esculturas sonoras sensibles. Encargo del Ministerio de Cultura en conmemoración del XX aniversario del Auditorio Nacional.

2011 Lichtempfänglich, The Solo Project , Galería Canem (Basel) instalaciones y esculturas sensibles.

2012 Resonatorium, Campus de la Universidad Politécnica de Valecia, escultura sonora fotosenible permanente situada al aire libre, frente a la biblioteca de informática.

2013 Esculturas Sensibles, Cànem Galería, Castellón; Licht und Luft, Galerie G6, Künstlerdorf Schöppingen, instalaciones sensibles sonoras y luminosas; Empfindlichen Skulpturen, The Solo Project, Cànem Galeria (Basel); Feuerstiege in A-DUR, Künstlerdorf Schöppingen, instalacion sonora permanente.

2014  Hidrofanías, MuVIM, Sala Parpalló, Valencia, instalaciones y esculturas sonoras y luminosas; Licht, Klang, Luft, Kloster Bentlage, Rheine, instalaciónes sensibles visuales y sonoras.

2015 Hidrofanías, Real Academia de España en Roma, Roma. Zwei Orte, Griesbadgalerie y Stiege Ulm, Ulm, instalaciones sensibles sonoras y luminosas. Zwei Komplementäre Rauminstrumente, Donaueschinger Musiktage 2015, Alte Hofbibliothek, Donaueschingen, instalaciónes sensibles sonoras y visuales. Mensliche Rhythmen, Städtische Polyphonien, Bellevue Saal, Wiesbaden, instalaciones y esculturas sensibles sonoras y luminosas.

2016 Interrelaciones, Galería Punto, Valencia, Esculturas e instalaciones sensibles.

2018 Energía, llum, so i ritme, Institut Municipal de Cultura, Meliana, Esculturas e instalaciones sensibles. Espais Sensibles, EACC, Espai d’Art Contemporani de Castelló. Castellón, Instalaciones y esculturas sonoras y luminosas sensibles. Sortilegis, performances de llum i so, EACC, Castellón, performances.

EXPOSICIONES COLECTIVAS

COLLECTIVE EXHIBITIONS

1989 Academia Española de Bellas Artes, Roma, partituras.

1990 Academia Española de Bellas Artes, Roma, partituras.

1991 Academia de Bellas Artes de San Fernando, Madrid, pinturas.

1994 Palau de la Música i Congressos, Valencia, pinturas.

1995 Territoires de sons blancs, Murs de son-Murmures, Villa Arson, Centre National des Arts Plastiques (Niza), instalación sonora compuesta por 25 objetos sonoros fotosensibles.

1998 ARCO 98, Galeria Espai Lucas, Madrid, instalaciones sonoras fotosensibles. Premio Adquisición de Obra de Arte Electrónico, Fundación ARCO; Before Millennium-Spanish Contemporary Art, Yokohama Portside Gallery, Yokohama (Japón), instalación sonora fotosensible. Obra adquirida por el Museo Marugme Hirai (Kagawa, Japón).

1999 ARCO 99, Galería Espai Lucas, Madrid, instalaciones sonoras fotosensibles; El espacio del sonido. El tiempo de la mirada, Koldo Mitxelena, San Sebastián, instalaciones sonoras fotosensibles; Miradas discontinuas, II Bienal de las Artes Visuales de Mercosul, Porto Alegre (Brasil), esculturas sensibles sonoras y luminosas.

2000 ARCO 00, Galería Espai Lucas, Madrid, esculturas sensibles sonoras y luminosas; Observatori 2000, Museo de las Ciencias Príncipe Felipe, Valencia, esculturas sonoras fotosensibles.

2001 ARCO 01, Galería Espai Lucas, Madrid, esculturas sonoras fotosensibles; Luces de Arte,  Palacete del Embarcadero, Santander, esculturas luminosas sensibles; Minimalismos, Galería Pilar Parra, Madrid, instalaciones sonoras y luminosas.

2002 ARCO 02, Galería Espai Lucas, Madrid, esculturas sonoras fotosensibles; ARCO 02, Galería Pilar Parra, Madrid, esculturas luminosas.

2003 ARCO 03, Galería Pilar Parra, Madrid, esculturas sonoras fotosensibles; Becarios Endesa 6, Museo Provincial de Teruel, Teruel, esculturas e instalaciones sonoras y luminosas; Feria de Arte Contemporáneo de Milán, Galería Pilar Parra, esculturas luminosas sensibles.

2004 ARCO 04, Galería Pilar Parra, Madrid, esculturas luminosas sensibles; Feria de Arte Contemporáneo de Milán, Galería Pilar Parra, Milán, esculturas sonoras y esculturas luminosas; Art Cologne, Galeria Pilar Parra, Colonia, esculturas luminosas sensibles; Art Cologne, Sound Art 2004, Colonia, instalaciones sonoras.

2005 ARCO 05, Galería Tomás March, Madrid, esculturas luminosas sensibles; Traumzeit-Festival, Landschaftspark Duisburg Nord, Duisburg, esculturas sonoras fotosensibles; Art Cologne, Galería Parra-Romero. Colonia, esculturas sonoras; Itinerarios 04-05, Fundación Marcelino Botín, Santander, esculturas e instalaciones sonoras y luminosas.

2006 I Bienal de Arte Contemporáneo, Fundación ONCE, Círculo de Bellas Artes de Madrid, instalaciones sensibles sonoras y luminosas; ARCO 06, Galería Tomás March, Madrid, instalaciónes sonoras; ART BASEL, Galería Tomás March, Basilea, instalaciónes sonoras; Instalaciones y nuevos medios en la colección del IVAM, IVAM-Centre Julio González, Valencia, instalaciones sensibles sonoras y luminosas.

2007 ARCO 07, Galería Tomás March, Madríd, esculturas luminosas; A  Castro Alves, el poeta de los esclavos, Áfricas Américas-Encuentro entre dos Mares, Centro del Carmen (Valencia), instalación sonora sensible.

2008 Desde Jaime I. Hoy, IVAM-Centre Julio González, Valencia, instalaciones sonoras sensibles.

2009 ARCO 09, Galería Tomás March, Madrid, esculturas sonoras; ARCO 09, Galería Pelaires, Madrid, esculturas sonoras.

2010 ARCO 10, Galería Tomás March; Madrid, esculturas sonoras; IVAM Donaciones,  IVAM-Centre Julio González, Valencia, instalación luminosa sensible; ARCO 10, Galería Pelaires, Madrid, esculturas sonoras fotosensibles.

2011 ARCO 11, Galería Pelaires, Madrid, esculturas sonoras fotosensibles.

2012 ARCO 12, Galería Canem, Madrid, esculturas; ARCO 12, Galeria Pelaires, Madrid, esculturas sonoras fotosensibles; IV Bienal de Arte Contemporáneo, Fundación ONCE, Centro Cultural Conde Duque (Madrid), conjunto escultórico sonoro fotosesible (Espacio en Do Mayor, Col. IVAM).

2013 ARCO 13, Galería Canem, Madrid, esculturas; Sustratos, IVAM-Centre Julio González. Valencia, instalación luminosa sensible; Ceci n’est pas une lampe…, Gesellschaft für Kunst und Gestaltung. Bonn, instalación luminosa sensible.

2015 Present Continu, Galería Cànem, Sala San Miguel, Fundació Caixa Castelló, Castellón, escultura luminosa fotosensible; Young Collectors, Bonn, escultura luminosa alimentada por placa fotovoltaica. Present Continu, Galería Cànem, Centro del Carmen, Valencia. Arte y Naturalezas Tecnológicas, Galería Punto, Valencia, esculturas sonoras y luminosas.

2016 Arte Sonoro en España (1961-2016), Museo de Arte Abstracto, Cuenca;  Arte Santander, Galería Cânem, esculturas sonoras y luminosas; Arte Sonoro en España (1961-2016), Fundación Juan March, Madrid.

2017 Espacio.Sonidos.Silencios, Museo Patio Herreriano, Valladolid, instalación visual y sonora fotosensible.

2018 .Panorámica. Premio de adquisición 2018. Colección Cañada Blanch.  Valencia. Escultura lumínica ganadora del Premio.

OBRAS SONORAS

SOUND WORKS

Obras electroacústicas realizadas grabando los sonidos procedentes de las esculturas e instalaciones sonoras.

Grabaciones realizadas en Tabalet Estudis (Alboraya) y en el Estudio de Sonido de Villa Arson, Niza, Territorios de sonidos blancos. Editadas en CD en 1999 por la Consellería de Cultura de la Generalitat Valenciana; Ostinato Perpetuo, realizada a partir de la instalación sonora del mismo nombre expuesta en el IVAM Centre del Carme; Cromosfera, Realizada a partir de la instalación sonora Espacio en La menor expuesta en la Galería Espai Lucas, Valencia; Éter, Realizada a partir de la escultura sonora Lúmenes y de varias esculturas de la serie Acordes; Abismo, realizada a partir de diversas esculturas sonoras de la serie Acordes; Trama, Realizada a partir de las instalaciones sonoras Espacio Rítmico I y Espacio Rítmico II; Ritual, realizada a partir de diversas esculturas sonoras de la serie Acordes; Territorios de Sonidos Blancos, realizada a partir de la instalación del mismo nombre expuesta en el Centre National des Arts Plastiques Villa Arson, Niza; Territorios de Sonidos Coloreados, Realizada a partir de la instalación del mismo nombre expuesta en la Fondation Maeght (Saint Paul de Vence).

Todas estas obras están presentes en la Collection d´Art Sonore sección Nouveaux Medias del Museo Nacional Centre Georges Pompidou en París.

COMPOSICIONES MUSICALES, ESTRENOS ABSOLUTOS

MUSICAL COMPOSITIONS, ABSOLUTE PREMIERES

1984 Ull de mil facetes, para ordenador y conjunto instrumental, Universidad de Valencia, 21 noviembre, interp. Grup Contemporani de València.

1985 Sonata para piano, Centro Cultural de la Caja de Ahorros, Valencia 10 junio. Interp. Bartomeu Jaume Bauzá; Soliloquio, para clarinete solo, grabada en disco por Juan Vercher, editada por Piles Ed.; Tancar els ulls, música electroacústica compuesta con el UPIC (CEMAMu-Xenakis), Centro Cultural Europeo, Delfos 17 agosto; Genetliaca, para gran orquesta. Orquesta Municipal de Valencia, dir. Manuel Galduf, Valencia 24 octubre.

1986 Descenso al Aqueronte, para conjunto instrumental, Teatro Principal, Valencia 21 noviembre, interp. Grup Contemporani de València.

1987 Luscinia Metallica, para flauta contralto, Foro Internacional de Música Nueva, México D. F. 16 mayo, interp. Pierre Yves Artaud; Aura Flammea, para grupo de cámara, Palau de la Música, Valencia 26 mayo, interp. Ensemble 2e2m, dir. Paul Mèfano; Viaje, música electroacústica compuesta con el UPIC, Centre Culturel, Soissons 5 junio, grabada en disco en la colección Música Electroacústica Española realizada por el Círculo de Bellas Artes de Madrid.

1988 Instante Irisado, para un percusionista, Palau de la Música, Valencia 26 abril. Interp. Sylvio Gualda; Cuatro Miniaturas, para Órgano, Catedral de Notre Dame de Paris, París 5 junio, interp. Pascale Rouet; Transparencias, para gran orquesta, Palau de la Música, Valencia 24 junio, interp. Orquesta Municipal de Valencia, dir. Manuel Galduf. Retransmitido en directo por Televisión Española; Hálito, para clarinete solo, Centro de Arte Reina Sofía, Madrid 4 diciembre, interp. Jesús Villa Rojo.

1989 Policroismo, para flauta sola, Centre Georges Pompidou, París 1 marzo, interp. Renaud François; Tiempo Atrapado (primera versión), para conjunto instrumental, Festival de Música Contemporánea, Alicante 22 septiembre, interp. Grup Contemporani, dir. Manuel Galduf. Encargo del C.D.M.C. Ministerio de Cultura.

1990 Poliédrica, para grupo de cámara. Festival Romaeuropa, Roma 22 junio, interp. Grupo Círculo, dir. José Luis Temes; Blancblau, para voz y flauta contralto, Festival de Música Verticale, Roma 1 octubre, interp. Patrizia Bovi y Lauren Weiss. Retransmitido por la RAI.

1991 Tiempo Atrapado (versión definitiva),  para conjunto instrumental, Teatro Rialto, Valencia 13 abril, interp. Xenakis Ensemble, dir. Diego Masson. Editada por Ricordi Milano, Milán; Alauda Noctua I, para clarinete bajo solo, Saptamînii Internationale a Muzicii Noi, Ateneul Român, Bucarest 25 mayo, interp. Emil Sein; Transparencias (versión definitiva), para gran orquesta, Teatro della R.A.I., Roma 12 octubre, interp. Orchestra Sinfonica della RAI di Roma, dir. José Luis Temes. Editada por Ricordi Milano, Milán.

1992 Meditación, para guitarra sola, Teatro Rialto, Valencia 11 marzo, interp. José Luis Ruiz del Puerto. Editada por Piles Ed.

1994 Matérica, para grupo instrumental, XVI Ciclo de Cámara y Polifonía, Auditorio Nacional, Madrid 10 febrero, interp. Ensemble Erwartung, dir. Bernard Desgraupes. Encargo de la Orquesta y Coros Nacionales de España; Alauda Noctua II, para saxofón tenor solo, Palau de la Música, Valencia 6 mayo, interp. Daniel Kientzy.

1995 Essència de focs, para orquesta con siete percusionistas, Palau de la Música, Valencia 3 febrero, interp. Orquesta de Valencia, dir. David Parry. Encargo de la Conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana.

1998 Cenis, para flauta, clarinete y percusión, Museo Thyssen-Bornemisza, Madrid 10 junio, interp. Plural Ensemble, dir. Fabián Panisello. Encargo del C.D.M.C.-Ministerio de Cultura; Lux, para trio de percusión, luces e instrumentos fotosensibles, Percussive Arts Society-International Convention 98, Auditorium of the Convention Center, Orlando (EE. UU.) 5 noviembre, interp. Grupo Amores. Encargo de la Conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana.

1999 Sperits Clars, para orquesta, coro e instrumentos fotosensibles, Palau de la Música, Valencia 30 octubre. Orquesta Filharmònica de la Universitat de València y Orfeó Universitari, interp. Cristóbal Soler. Obra encargo de la Universitat de València en conmemoración de su V centenario.

2000 Boreal, performance para un intérprete e instrumentos musicales fotosensibles, Festival Inventionen, Sophiensaele, Berlín 22 de junio, interp. el autor;

Epoda, para grupo instrumental, Auditori Nacional de Catalunya, Barcelona 14 diciembre, interp. Grup Instrumental de València, dir. Joan Cerveró.

2001 Ionosfera, para instrumentos musicales fotosensibles, Observatori 2001, MUVIM, Valencia 7 diciembre, interp. el autor; Antropofonías, obra interdisciplinar, instalación musical fotosensible y espectáculo coreográfico musical, I Bienal de Valencia, sala La Gallera. Producción del Instituto Valenciano de la Música en Colaboración con el Centro Coreográfico de la Comunidad Valenciana.

2002 Endecha, para guitarra sola, Festival Internacional de Música Contemporánea, Casino de Alicante, Alicante 4 octubre, interp. José Luis Ruiz del Puerto. Encargo del Instituto Valenciano de la Música en conmemoración del 150 aniversario de F. Tárrega.

2003 Hah, para flauta sola, Festival Ensems, Teatro Talía, Valencia 6 mayo, interp. José María Sáez; Anochecer en la Cartuja, performance para un intérprete e instrumentos musicales fotosensibles. Univesidad Internacional de Andalucía-Centro Andaluz de Arte Contemporáneo, La Cartuja, Sevilla 15 septiembre, interp. el autor.

2004 Weissblau, para performer solista, instalación sonora y orquesta, Palau de la Música, Valencia 4 junio, interp. Orquesta de Valencia, dir. Miguel Ángel Gómez Martínez. Obra encargo del Instituto Valenciano de la Música; Lenas, para quinteto de viento, Festival Internacional de Música Contemporánea, Teatro Arniches, Alicante 28 septiembre, interp. Quinteto Cuesta.

2007 Para tres colores del arco iris, para flauta, clarinete, percusión, luces e instrumentos sonoros fotosensibles, Festival Ensems, Teatro Talía, Valencia 7 mayo, interp. Grup Instrumental de València; Expansión, para clarinete e instalación sonora fotosensible, Festival Ensems, Teatro Talía, Valencia 8 mayo, interp. José Cerveró (clarinete) y el autor (performer sonoro).

2016 Quinteto luminoso, para clarinete, saxofón tenor, violín, violoncello, luces e instrumentos sonoros fotosensibles, Rafelfestival, Plaza Dr. Miquel Romeu, Rafelbunyol 9 octubre, interp. Ensemble d’Arts.

2018 Poemari, para recitador, instalación sonora y gran orquesta sinfónica. Palau de la Música, Valencia, 13 de abril, interp. Ismael Carretero y Orquesta de Valencia, dir. Pablo Rus Broseta. Obra encargo del Festival Ensems; Diàlegs, solistas instrumentales en diálogo con las instalaciones sonoras de la exposición Espais Sensibles. Espai d’Art Contempoorani de Castelló, Castellón 15 de mayo, interp. Xelo Giner, Marc Moreno, Emilio Oltra y José María Santandreu.

OTROS CONCIERTOS

OTHER CONCERTS

Descenso al Aqueronte, Maguncia 11 diciembre 1988, interp. Grup Contemporani de València, dir. Manuel Galduf; Luscinia Metallica, Palau de la Música, Valencia 27 abril 1988, Darmstadt 14 agosto 1988, interp. Pierre Yves Artaud, Roma, Palazzo della Cancelleria 19 noviembre 1989, interp. Enrico Casularo; Viaje, Festival de Orquestas Jóvenes, Murcia 30 marzo 1988, IV Jornadas de Música Contemporánea, Santiago de Compostela 8 marzo 1990, Aula de Cultura CAM, Alicante 31 enero 1990, III Muestra de Música Electroacústica, Cuenca 26 abril 1991, Spansk Elektroakustisk Musik, Fylkingen, Estocolmo 21 febrero 1991; Instante Irisado, Chiesa di S. Agnese a Piazza Navona, Roma 27 noviembre 1989, Conservatorio Superior de Música, Madrid 11 diciembre 1990, interp. Pedro Estevan; Cuatro Miniaturas, Iglesia del Patriarca, Valencia 29 noviembre 1988, interp. Pascale Rouet, Radio France, Paris 20 enero 1992, interp. Michel Fischer; Hálito, Brasilia 6 enero 1989, Chiesa di S. Agnese a Piazza Navona, Roma 27 noviembre 1989, interp. Jesús Villa Rojo, Salle Cortot, París 30 abril 1987, interp. Benoit Willmann, Darmstadt 14 agosto 1988, interp. Kamil Dolezal; Soliloquio, Cowell Theater, San Francisco 27 noviembre 1990, interp. Peter Josheff; Genetliaca, Palau de la Música, Valencia 5 noviembre 1993, interp. Orquesta de Valencia, dir. Enrique García Asensio; Concierto monográfico, Club Diario Levante, Valencia 9 diciembre 1993, interp. José Cerveró, Jose María Sáez, José Luis Ruiz del Puerto y Pau Ballester; Poliédrica, Rialto, Valencia 19 diciembre 1991, Palacio de Bellas Artes, México D. F. 25 mayo 1992, Radio France, París 26 septiembre 1992, Grup Instrumental de València, dir. Jean Pierre Dupuy, Asociación de Compositores de Moscú, Moscow Contemporary Music Ensemble Moscú 28 enero 1994, Instituto Cervantes, Roma 21 Junio 1995, Antidogma Musica 1995, Turín 1 octubre 1995, interp. Grup Instrumental de València, dir. Joan Cerveró; Alauda Noctua II, Conservatorio Nacional de Música, Quito 10 mayo 1994, interp. Daniel Kientzy; Matérica, Festival Internacional de Música Contemporánea, Alicante 23 septiembre 1994, interp. Ensemble Musique Nouvelle, dir. Michel Fusté-Lambezat, Palau de la Música, Valencia 4 junio 1995, interp. Grup Instrumental de València, dir. Manuel Galduf; Lux, Northwestern University Concert Hall, Chicago 2 noviembre 1998, Illinois State University-Kemp Recital Hall, 4 noviembre 1998, interp. Trío Amores; Epoda, Festival Ensems, IVAM-Centre del Carme, Valencia 4 mayo 2001, interp. Grup Instrumental de València, dir. Manuel Galduf, Festival Internacional de Música Contemporánea, Teatro Arniches, Alicante 1 octubre 2001, interp. Grup Instrumental, dir. Joan Cerveró; Antropofonías, Instituto Cervantes, Bruselas 17, 18, 19 y 21 de enero de 2002, Centro Coreográfico de la Comunidad Valenciana dirigido por Leonardo Santos, dirección musical el autor; Para tres colores del arco iris, Instituto Cervantes, Viena 29 mayo 2007, Instituto Cervantes, París 21 junio 2007, interp. Grup Instrumental de València, dir. Joan Cerveró; Weissblau, para performer solista, instalación sonora y orquesta, Auditorio Municipal, Villajoyosa 28 de marzo, Palau de la Música, Valencia 29 de marzo, Auditorio Municipal, Alcoy 30 de marzo, Festival Internacional de Música Contemporánea, Teatro Principal, Alicante 7 de septiembre, interp. Joven Orquesta de la Generalitat Valenciana dir. Manuel Galduf.

BIBLIOGRAFÍA, LIBROS

BIBLIOGRAPHY, BOOKS

Historia de la Música de la Comunidad Valenciana, Josep Ruvira, Valencia, Editorial Prensa Valenciana S. A., 1992, págs. 415 y 416; Compositores contemporáneos valencianos, Josep Ruvira, Valencia, Col·lecció Politècnica n.º 35, Edicions Alfons el Magnànim, Institució Valenciana d’Estudis i Investigació, 1987, págs. 169-175; Compositores Valencianos del siglo XX, Eduardo López-Chavarri Andújar, Valencia, Consellería de Cultura Educació i Ciència, 1992, págs. 281-285; José Antonio Orts (monográfico), Juan Bautista Peiró, Fernando Castro, Josep Ruvira y Elías Levin, Consorci de Museus de la Comunitat Valenciana.

CATÁLOGOS

CATALOGS

Roma 1989, Academia de Española de Bellas Artes en Roma, Roma, Junio 1989, texto de Dino Villatico; Roma XC, Academia de Española de Bellas Artes en Roma, Roma, junio 1990, texto de Dino Villatico; El lugar de la Idea, Servei de D’Extensió Universitària de la Universitat de València, Valencia, septiembre-octubre 1991, textos de Vicente Jarque y de José Antonio Orts; Del Ritmo Interior, Club Diario Levante, Valencia, 29 noviembre 1993-15 enero 1994, texto de Carlos D. Marco; Murs de son-Murmures, Villa Arson, Centre National des Arts Plastiques, Niza, 8 julio-1 octubre 1995, texto de Jean-Philippe Vienne; Doble Ostinato, IVAM Centre del Carme, Valencia, 30 enero-30 marzo 1997, textos de Julián Marrades y de Nicolás Sánchez Durá-Nuria Enguita; Before Millennium, Spanish Contemporary Art, Yokohama Portside Gallery, Yokohama (Japón), 15 mayo-26 junio 1998, texto de Javier Aiguabella; El espacio del sonido. El tiempo de la mirada, Koldo Mitxelena, San Sebastián, 29 julio-25 septiembre 1999, texto de José Iges; José Antonio Orts, Palacete del Embarcadero, Santander, noviembre-diciembre 1999, textos de Fernando Francés y de Juan Bautista Peiró; 1ª Bienal de Valencia-Antropofonías, Valencia, junio-octubre 2001, texto de Juan Bautista Peiró; Becarios Endesa 6, Museo de Teruel, Teruel, 21 febrero-23 marzo 2003, texto de Fernando Huici; José Antonio Orts, DAAD Galerie Berlín-Consorci de Museus de la Comunitat Valenciana, textos de Kevin Power, Barbara Barthelmes y Vicente Jarque; Armonías del Agua, Sala La Gallera-Consorci de Museus de la Comunitat Valenciana, Valencia, 22 marzo-29 mayo 2005, textos de Fernando Huici, Sabine Sanio y Juan Bautista Peiró; Síntesis, Museo de Teruel-Fundación Endesa, Edificio Endesa, Madrid, 25 octubre-8 enero 2006, textos de Tomás Llorens y de Juan Manuel Bonet; Itinerarios 04-05, Fundación Marcelino Botín, Santander, 22 diciembre-26 febrero 2006, texto Horacio Fernández; Instalaciones y nuevos medios en la colección del IVAM: espacio, tiempo, espectador, IVAM, Valencia, 26 septiembre 2006-7 enero 2007 / comisarias, Isabel Tejeda y Consuelo Císcar, textos de Consuelo Císcar, Isabel Tejeda Martín, Jesús Carrillo, Claire Bishop; José Antonio Orts. Instal-lacions i escultures sensibles, Institut Municipal de Cultura, Meliana, 15 diciembre 2006-21 enero 2007, texto de Román de la Calle; Desde Jaime I. Hoy. Artistas emplazados por el tiempo transcurrido desde el siglo XIII, IVAM, Valencia, 17 junio-20 julio 2008, texto de Facundo Tomás; IVAM Donaciones, IVAM, Valencia, 22 julio-12 septiembre 2010, textos de Consuelo Ciscar, Tomás Llorens.-Boye Llorens, Jeremy Strick, David Anfam, William Jeffett, Fumio Nanjo y Fernando Castro Flórez; Hidrofanías, MuVIM. Valencia, 17 julio-14 septiembre 2014, textos de Amador Grinyó, Stefan Fricke y Stephan Froleyks.

VARIOS

Eckhard Weber, José Antonio Orts – Von der Klangkomposition zur klingenden Installation. Musik der Gegenwart, Kulturradio, Rundfunk Berlin-Brandenburg, miercoles 14 de febrero de 2007 a las 21:04 horas. Emisión de radio de 56 minutos de duración.

Hubert Steins, Klangterritorien. Der Komponist und Klankünstler José Antonio Orts. Deutschland Radio Kultur, martes 12 de julio de 2016 a las 00:05 horas. Emisión de radio de 55 minutos de duración.

ARTÍCULOS

ARTICLES

Gonzalo Badenes, «Orquesta Municipal», en Ritmo, n.º 562, Madrid, enero/febrero 1986, pág. 80; José Doménech Part, «Galduf estrena hoy la obra vanguardista de un valenciano» en Levante, Valencia, viernes 24 junio 1988, pág. 50; E. López-Chavarri Andújar, «Orts, Soriano y Galduf en la clausura de los Ensems ’88”» en Las Provincias, Valencia, domingo 26 junio 1988; Carlos Peñafort, «Clausura de los Ensems ‘88», en Hoja del Lunes, Valencia. 27 de junio 1988; José Doménech Part, «Música/crítica», en Levante, Valencia, miércoles 29 junio 1988, pág. 55; Blas Cortés, «Ensems 88. Concierto de la Orquesta Municipal», en Cartelera Turia, Valencia, 27 junio-3 julio 1988, pág. 38; Sabine Fallenstein, «Spanische Kammermusik neu und originell», en Allgemeine Zeitung, Mainz, 12 diciembre 1988; Luigi Pasquinelli, «Música con vista», en Il Messaggero, Roma, miércoles 14 junio 1989, pág. 37; Leopoldo Hontañón, «V Festival de Alicante», en ABC, Madrid, domingo 24 septiembre 1989, pág. 108; Enrique Franco, «Virgilio y Kafka inspiran a los jovenes», en El País, Madrid, martes 26 septiembre 1989; Alessandro G. Ryker, «A la sombra de los Césares», en El País Semanal, nº 682, Madrid, sábado 5-domingo 6 de mayo 1990, págs, 58-67; Renzo Bonvicini, «Spagna in scena a Romaeuropa», en Il Tempo, Roma, 24 junio 1990; Dino Villatico, «Quelle notti nei giardini di Spagna», en La Repubblica, Roma, 24 junio 1990; Fernando Arias, «En busca de las raíces del arte», en Hoja del Lunes, Valencia, 23 septiembre 1991, pág. 64; E. Lopez-Chavarri Andújar, «Exposiciones de Orts, Castellano, Santamans y Porcar», en Las Provincias, Valencia, sábado 28 septiembre 1991, pág. 29; E. Lopez-Chavarri Andújar, «El pintor de la música», en Las Provincias, Valencia, sábado 5 octubre 1991, pág. 40; Dino Villatico, «Cosi la musica si transforma in un pensiero», en La Repubblica, Roma, martes 15 octubre 1991, pág. XIII; Jacques Bonnaure, «A propos des concerts du 20 janvier 1992», en La lettre du musicien, suplemento al n.º 114, París, lunes 10 febrero 1992; Imma Garín, «El músico que se hizo pintor», en La Cartelera de Levante,  n.º 86, Valencia, 17-23 julio 1992, pág. 4; Alfredo Brotons Muñoz, «José Antonio Orts, compositor y pintor», en Levante, Valencia, martes 13 abril 1993, pág. 62; Ana G. Delgado, «Personaje invitado», en Hoy, Badajoz, lunes 17 mayo 1993, pág. 8; Emilio González Barroso, «J. A. Orts: Un músico-pintor en Badajoz», en Hoy, Badajoz, martes 18 mayo 1993, pág. 16; A. M. Romasanta, «Ritmo bicolor y movimiento, en la pintura de José Antonio Orts», en Extremadura, Badajoz, jueves 20 mayo 1993; Antonio Zoido, «La plástica armonía de José Antonio Orts», en Hoy, Badajoz, viernes 21 mayo 1993; Gonzalo Badenes, «Lo nuevo y lo eterno», en El País, Valencia, viernes 16 julio 1993; E. Lopez-Chavarri Andújar, «Estrenos de Gómez, Orts y F. Llácer», en Las Provincias, Valencia, viernes 16 julio 1993; Alfredo Brotons Muñoz, «Un vehículo idóneo y necesario» en Levante, Valencia, sábado 17 julio 1993; Alfredo Brotons Muñoz, «Oportuna reposición» en Levante, Valencia, domingo 7 noviembre 1993, pág. 86; E. Lopez-Chavarri Andújar, «La Orquesta Municipal, en el ciclo Grieg» en Las Provincias, Valencia, domingo 7 noviembre 1993, pág. 61; Giampaolo Manfreda, «José Antonio Orts une el mundo musical y el pictórico dentro de un trabajo coherente de texturas y timbres», en Levante, Valencia, miércoles 1 diciembre 1993, pág. 64; Giampaolo Manfreda, «Orts define su obra como la composición de un ritmo interior» en Levante, Valencia, domingo 5 diciembre 1993, pág. 81; José Luis Galiana, «Un universo de texturas y timbres» en Levante, Valencia, domingo 12 diciembre 1993, pág. 86; Enrique Franco, «Música Clásica» en El País, Madrid, sábado 12 febrero 1994, pág. 29; Gonzalo Badenes, «La Orquesta de Valencia estrena una obra de Orts», en El País, Valencia, martes 31 enero 1995, pág. 25; José Luis Galiana, «La Orquesta de Valencia estrena Essència de focs de J. Antonio Orts», en Levante, Valencia, viernes 3 febrero 1995, pág. 60; Alfredo Brotons Muñoz, «Una mascletá musical», en Levante, Valencia, domingo 5 febrero 1995, pág. 48; Gonzalo Badenes, «Efectos Pirotécnicos», en El País, Valencia, domingo 5 febrero 1995, pág. 8; Miguel-Angel Pastor, «Éxito del estreno de Orts y de la Dimitrova», en Las Provincias, Valencia, domingo 5 febrero 1995, pág. 71; Nicole Laffont, «Villa Arson: ricochet sur murs du son», en Nice Matin, Niza, jueves 27 julio 1995; Lola Arribas, «Orts monta una instalación en la que convierte el sonido en un gran cuadro», en Levante, Valencia, martes 15 agosto 1995, pág. 41; Paul Ardenne, «Murs du son», en Art Press, n.º 207, noviembre 1995, pág. 77; José Ricardo Seguí, «Orts convierte la luz en música en una exposición», en Levante, Valencia, viernes 31 enero 1997, pág. 67; Ferran Bono, «El IVAM reúne a tres artistas que han convertido la combinación de disciplinas en el eje de sus obras», en El País, Valencia, viernes 31 enero 1997, Comunidad Valenciana pág. 9; Rafa Marí, «Un gran artista», en Las Provincias, Valencia, sábado 1 febrero 1997, pág. 36; Antonio Galiana, «José Antonio Orts: concierto plástico-sonoro», en Diario 16, sábado 1 febrero 1997, pág. 36; Yolanda Cañada, «Poesía Mural, Ritmo y Color», en Qué y Dónde, Valencia, 10-16 febrero 1997, pág. 8; Ferran Bono, «Sin armar ruido», en El País, Valencia, sábado 15 febrero 1997, Comunidad Valenciana pág. 16; Pep Ruvira, «Doble Ostinato», en Levante, Valencia, viernes 28 febrero 1997, Posdata pág. 2; José Luis Clemente, «La Fisicidad de la Música-Orts», en Levante, Valencia, viernes 7 marzo 1997, Posdata pág. 5; Vicente Jarque, «José Antonio Orts y sus Instalaciones Musicales», en El País,  Madrid, sábado 8 marzo 1997, Babelia pág. 21; Rafael Prats Rivelles, «Los sonidos de José Antonio Orts invaden el Carmen-Una sugestiva exposición del IVAM», en Cartelera Turia, Valencia, 2 -30 marzo 1997, págs. 43 y 44; Carles P. Illa, «José Antonio Orts: doble ostinato», en Voice, n.º 17, Barcelona, mayo-junio 1997, pág. 78; David Toop, «The crumbling architecture of sound» en The Wire, n.º 157, Londres, marzo 1997, pág. 82; José Luis Galiana, «Melodía Solar, en el Congreso de Ecología Sonora de París», en Levante, Valencia, viernes 12 septiembre 1997, Posdata pág. VII; Leopoldo Hontañón, «José Antonio Orts: Doble ostinato», en Scherzo,  n.º 120, Madrid, diciembre 1997, pág. 110; Juan Bta. Peiró, «Ojos sordos, oidos ciegos», en Cimal Arte Internacional,  n.º 50, Valencia, 1998, págs. 52-54; Josep Lluis Galiana, «Las instalaciones de José Antonio Orts», en Kalías, n.º 17-18, IVAM Centre Julio González, Valencia, 1997, págs. 130-133; Ferran Bono, «José Antonio Orts inventa un instrumento a partir de su instalación en el IVAM», en El País, Valencia, miércoles 28 octubre 1998, Comunidad Valenciana pág. 9; José Luis Galiana, «El grupo Amores inicia una gira de conciertos por Estados Unidos», en Levante, Valencia, martes 3 noviembre 1998, pág. 74; Rafa Marí, «José Antonio Orts: En mi obra renuncio a etiquetas e inútiles convencionalismos», en Las Provincias, Valencia, domingo 24 enero 1999, pág. 47; Juan Bta. Peiró, «José Antonio Orts: La materia sonora tangible», Levante, Valencia, viernes 29 de enero de 1999, Posdata, pág. 7; Vicente Jarque, «Espacios sonoros: vuelven a Valencia las instalaciones musicales de José Antonio Orts», en El País, 6 de febrero de 1999, Babelia, pág. 19; Juan Antonio Álvarez Reyes, «12 propuestas entre las 97 galerías españolas participantes en ARCO’99», en El Mundo, Madrid, jueves 11 de febrero de 1999, pág. 9; Fernando Huici, «Un recorrido por el arte español», en El País, lunes 15 de febrero de 1999; Ricardo Forriols, «José Antonio Orts» en Escenarios Valencianos, n.º 2, febrero de 1999, pág. 20-21; José Luis Clemente, «José Antonio Orts», en La Razón, Madrid, 14 de marzo de 1999, El Cultural, pág. 32.

Isabel Tejeda, «Luz sonora» en El Periódico del Arte, n.º 20, marzo de 1999, pág. 20; Graciela Menacho, «ARTE BA 99» en Clarín, Buenos Aires, viernes 21 mayo 1999, pág. 37; A. D. V., «Arte BA cambió de lugar y ganó en presencia» en La Prensa, Buenos Aires, domingo 23 mayo 1999, La Cultura, págs. 4-5; Santiago García Navarro, «El compromiso con el futuro» en La Nación, Buenos Aires, domingo 23 mayo 1999, sección 6 pág. 7; Edgar Alejandro Hernandez, «Mañana inaugura José Antonio Orts su instalación en el MUCA Roma» en El Universal, México D.F., martes 1 junio 1999, Cultural, pág. 3; Yazmín Juandiego, «Llevan el ritmo humano al arte» en Reforma, México D.F., martes 1 junio 1999, Cultura pág. 1; A.R. «Las instalaciones luminosas y sonoras de Orts, en el Palacete» en El Diario Montañés, Santander, sábado 13 de noviembre de 1999, Cultura pág. 69; EFE Santander «José Antonio Orts muestra sus instalaciones sonoras en el Palacete del Embarcadero», en Alerta, Santander, sábado 13 de noviembre de 1999, Cultura pág. 56; Alfonso López Rojo, «Ars Sonora» en Lápiz, n.º 160, Madrid, 2000, págs. 78-91; Boris Kehrmann, «Der Nahe Klang» en Ticket 22 bis 28 juni 2000, Der Tagesspiegel, Berlín, jueves 22 junio 2000, pág. 18; Martin Wilkening, «Das Jammern der Türen» en Berliner Seiten, Berlín, martes 27 junio 2000; Von Henning Kraudzun, «Klänge in Kirche und Keller» en Neues Deutschland, Berlín jueves 29 junio 2000; Doris Meierhenrich, «Antennen im Klanggefecht» en Der Tagesspiegel, Berlín, jueves 29 junio 2000; José Luis Pichardo, «El artista valenciano José Antonio Orts triunfa en Berlín» en Las Provincias, Valencia, viernes 25 agosto 2000, pág. 38; C. Salavert, «El compositor José Antonio Orts lleva a Berlín sus esculturas sonoras» en Levante, Valencia, domingo 27 agosto 2000, pág. 63; Matthias R. EntreB, «Musikalische Abende» en DAAD Letter, n.º 3, Berlin, 2000, pág. 28; Christine Mellich, «Inventionen 2000» en Positionen, vierundvierzig, Berlin, 2000, págs. 56-57; José Luis Galiana, «La guitarra debe abrirse a la sociedad y a las otras artes» en Levante, Valencia, domingo 22 octubre 2000, pág. 88; Isabel Tejeda, «Sombras Sonoras» en El Periódico del Arte, n.º 45, Madrid, Junio 2001, Suplemento pág. 4; Ferrán Bono, «Orts ingenia una instalación en la que la danza produce la música» en El País, Valencia, miércoles 5 septiembre 2001, Comunidad Valenciana, pág. 6; María Costa, «Antropofonías mezcla la tecnología, la danza y la música» en Las Provincias, Valencia, miércoles 5 septiembre 2001, pág. 45; Esther Cerveró, «La poética de los sentidos» en Levante, Valencia, miércoles 5 septiembre 2001, pág. 52; Marina Benito, «Las Antropofonías de la Bienal hacen del espectador un objeto de arte» en ABC, Valencia, miércoles 5 septiembre 2001, Comunidad Valenciana pág. 13; Marina Benito, «La Bienal de Valencia convierte a los espectadores en arte y música» en ABC, Valencia, miércoles 5 septiembre 2001, Cultura pág. 41; Gladys Alemán, «Cuerpos con luz propia y música por un tubo» en El Mundo, Valencia, miércoles 5 septiembre 2001, pág. 20; E. Candel, «El montaje Antropofonías incluye al espectador como protagonista» en La Razón, Valencia, miércoles 5 septiembre 2001, Comunidad Valenciana pág. 42; Iván Pérez, «El espectador será el protagonista de las Antropofonías de la Bienal» en Mini Diario, Valencia, miércoles 5 septiembre 2001, Sociedad pág. 7; Antonio Galiana, «José Antonio Orts» en Levante, Valencia, viernes 21 septiembre 2001, Posdata pág. 4; Miquel Navarro, «Los nuevos del arte español» en El Mundo, Madrid, jueves 26 septiembre 2001, El Cultural pág. 36; Josep Ruvira, «Les Antropofonies d’Orts» en Levante, Valencia, jueves 27 septiembre 2001, Quadern pág. 2; Vicente Jarque, «La comunicación entre las artes» en El País, Madrid, sábado 29 septiembre 2001, Babelia pág. 29; José Guerrero Martín, «El Grup Instrumental de València ofrece en Alicante obras de Sotelo, Orts y Nunes» en La Vanguardia, Barcelona, miércoles 3 octubre 2001, Cultura pág. 44; Sara Gutiérrez, «Las instalaciones sonoras de Orts recrean el cielo de Salamanca» en Tribuna de Salamanca, Salamanca, martes 12 de marzo de 2002, pág. 19; Berta Baz, «Orts expone unas obras fotosensibles» en El Adelanto de Salamanca, Salamanca, martes 12 de marzo de 2002, pág. 15; J. Á. M. ,«La Capilla del Fonseca acoge unas originales instalaciones sonoras de José Antonio Orts» en La Gaceta, Salamanca, martes 12 de marzo de 2002, pág. 10; Ó. García, «Las instalaciones sonoras de Orts» en La Gaceta, Salamanca, miércoles 13 de marzo de 2002, Agenda pág. 18; Álvaro de los Ángeles, «Diálogos con el espectador. José Antonio Orts» en Levante, Valencia, viernes 15 de marzo de 2002, Posdata pág. 5; F. J. P. Ca, «Buscando la Luz» en Tribuna Universitaria, Salamanca, 18-24 marzo de 2002, pág. 16; José Garnería, «José Antonio Orts. Lo sensible» en Las Provincias, Valencia, lunes 1 de abril de 2002, Crítica de Arte pág. 34; Berta Baz, «Las instalaciones sonoras de José Antonio Orts» en El Adelanto de Salamanca, Salamanca, domingo 7 de abril de 2002, Agenda Cultural pág 18; Josep Ruvira, «Sueño de polisensorialidad: Las esculturas sonoras de Orts» en Ars Nova, Dossier Comunidad Valenciana, Barcelona, 2002, págs. 71-85; A. H. Pozuelo, «José Antonio Orts» en El Mundo, Madrid, jueves 30 de enero de 2003, El Cultural pág. 32; Ó. A. M., «José Antonio Orts», en Arte y Parte, n.º43, Santander, 2003; Jan Brachmann, «Auf röhrender Pirsch» en Berliner Zeitung, Berlín, 4 de marzo de 2003, Kultur pág 10; A.N.E., «Eine Ausstellung, die auf ihre Besucher reagiert» en Berliner Morgenpost, Berlín, martes 11 de marzo de 2003; Michael Nungesser, «Wenn einer sich mitteilt» en Potsdamer Neueste Nachrichten, Potsdam, miércoles 12 de marzo de 2003; Michael Nungesser, «Wenn einer sich mitteilt» en Der Tagesspiegel, Berlín, miércoles 12 de marzo de 2003; J. Herranz, «Orts trae a Eivissa una singular instalación interactiva de ritmos sonoros y luminosos» en Ultima Hora, Ibiza, viernes 5 de marzo de 2004, pág. 4; José Manuel Piña, «Cuatro posibilidades para crear música sin saber solfeo» en Diario de Ibiza, Ibiza, viernes 5 de marzo de 2004, pág. 13; Guadalupe Revuelta, «Espais Sensibles, la instalación de Orts, te hará protagonista de este fin de semana» en El Mundo, Ibiza, viernes 5 de marzo de 2004, pág 20; J. H., «Orts nos introduce en el ojo del huracán de la obra de arte total» en Ultima Hora, Ibiza, sábado 6 de marzo de 2004, pág 43; Julio Herranz, «Entre el Art Jove, Orts-Sa Nostra y el Tragaluz» en Ultima Hora, Ibiza, domingo 7 de marzo de 2004, Al Margen, pág. 42; Miguel Alberola, «José Antonio Orts / Artista multidisciplinar» en El País, Valencia, domingo 14 de marzo de 2004, Comunidad Valenciana pág. 16; Vicente Valero, «Objetos animados» en Diario de Ibiza, Ibiza, sábado 20 de marzo de 2004, Pitiüses pág. 15; J. H., «Orts muestra en Formentera su instalación de sonidos y luces» en Ultima Hora, Ibiza, jueves 17 junio de 2004, pág. 47; Guillermo Romaní, «José Antonio Orts propone una sugerente instalación lumínica y sonora» en Ultima Hora, Ibiza, lunes 28 de junio de 2004, pág. 39; Levante-EMV, «José Antonio Orts gana el premio internacional Arte Sonoro 2004 de Alemania» en Levante, Valencia, sábado 10 de julio de 2004; EFE, Berlín. «José Antonio Orts rep el premi Art Sonor 2004» en Diari de Balears, Palma, lunes 12 julio de 2004, pág. 37; Miguel Alberola, «Alemania distingue a José Antonio Orts con el premio Arte Sonoro 2004» en El País, Valencia, lunes 12 de julio de 2004, Comunidad Valenciana pág 8; Europa Press, «José Antonio Orts prepara su instalación Espais Sensibles en el centro de Sa Nostra» en Diario de Mallorca, Palma, sábado 28 de agosto de 2004, Cultura pág. 41; María E. Mestre Bestard, «Orts, entre la música y las artes plásticas» en El Mundo, Palma, martes 31 de agosto de 2004, Cultura pág. 71; S. Bennasar, «José Antonio Orts lleva sus Espais Sensibles al Centre Cultural Sa Nostra» en Ultima Hora, Palma, martes 31 de agosto de 2004, pág. 67; Pere Marí, «Orts presenta en Palma su mundo de esculturas sensibles y sonoras» en Diario de Mallorca, Palma, martes 31 de agosto de 2004, cultura pág.43; S.Bennasar, «José Antonio Orts durà els seus Espais sensibles fins a Sa Nostra» en Diari de Balears, Palma, martes 31 de agosto de 2004, pág. 38; P. Giménez, «Los ritmos lumínicos y sonoros de Orts y las videocreaciones de la Periférica llevan la vanguardia a Sa Nostra» en Ultima Hora, Palma, jueves 16 de septiembre de 2004, pág. 79; Lourdes Durán, «Orts invita a otros mundos a través del sonido», en Diario de Mallorca, Palma, jueves 16 de septiembre de 2004, Cultura págs. 41 y 51; María E. Mestre Bestard, «Provocando los sentidos del espectador» en El Mundo, Palma, jueves 16 de septiembre de 2004, Cultura pág.92; Pilar Ribal, «José Antonio Orts» en El Mundo, Madrid, jueves 14 de octubre de 2004, El Cultural pág. 34; Joan Bennasar, «Espais Sensibles de José Antonio Orts» en Diari de Balears, Palma, domingo 17 de octubre de 2004, pág. 46; Biel Amer, «José A. Orts: Espais Sensibles» en Diario de Mallorca, Palma, viernes 22 de octubre de 2004, Arte pág. 7; Álvaro de los Ángeles, «El movimiento como medio. José Antonio Orts» en Levante, Valencia, viernes 12 de noviembre de 2004; Stadtspiegel, «Klangkunst-Preis zum Anschauen» en Stadtspiegel, Essen, jueves 18 de noviembre 2004; Marler Zeitung, «Kunstwerke aus Klang und Raum» en Marler Zeitung, Marl, viernes 19 de noviembre 2004; WAZ, «Phantasiereiche Klangportale» en Westdeutsche Allgemeine WAZ, Essen, viernes 19 de noviembre 2004; Vicente Jarque, «Instalaciones luminosas» en El País, Madrid, sábado 20 de noviembre de 2004, Babelia; Martina Möller, «Installationen locken alle Sinne» en Westdeutsche Allgemeine WAZ, Essen, sábado 20 de noviembre 2004; H. P. M., «Die Stadt wird zum Klangkabinett» en Marler Zeitung, Marl, sábado 20 de noviembre 2004; Martina Möller, «Wenn Licht und Schatten Lieder singen» en Westdeutsche Allgemeine WAZ, Essen, martes 23 de noviembre 2004; Rafa Marí, «El valenciano José Antonio Orts inaugura una gran escultura sonora en Alemania» en Las Provincias, Valencia, jueves 25 de noviembre de 2004; Redacción, «La Gallera muestra las instalaciones sonoras del artista José Antonio Orts» en Diario de Valencia, Valencia, miércoles 23 de marzo de 2005, Cultura pág. 51; Anabel Blancas, «L´art sonor d´Orts apropa a les harmonies de l´aigua a La Gallera» en Levante, Valencia, miércoles 23 de marzo de 2005, Panorama pág. 25; «La Gallera muestra las Armonías del Agua» en ABC, Madrid, miércoles 23 de marzo de 2005, Agenda pág. 29; M. A., «Orts ahonda en la hibridación entre la tecnología y la naturaleza en una instalación avivada por el espectador» en El País, Valencia, domingo 27 de marzo de 2005, Comunidad Valenciana pág. 7; Rafa Marí, «Río, lluvia, fuente. Armonías del agua» en Las Provincias, Valencia, martes 29 de marzo de 2005, Cultura; Álvaro de los Ángeles, «Los sonidos del agua» en Levante, Valencia, viernes 22 de abril de 2005, Postdata; José Luis Pérez Pont, «José Antonio Orts» en Exit Express, n.º 12, Madrid, mayo 2005, pág.18; «José Antonio Orts gana la III Bienal de Escultura Riofisa» en ABC, Madrid, viernes 20 de mayo de 2005, Cultura pág. 53; EFE Madrid, «Premio. El valenciano José Antonio Orts instalará en un centro de ocio su obra Bandada» en Levante, Valencia, sábado 21 de mayo de 2005, Cultura pág. 69; José María Gutiérrez, «Los múltiples caminos del arte» en El Diario Montañés, Santander, viernes 23 de diciembre de 2005, Cultura; Isabel Tejeda, «La experiencia múltiple que genera la obra en el público es lo importante» en Información, Alicante, jueves 23 de febrero de 2006, Entrevista, Arte y Letras págs. 14 y 15; EFE Santander, «Artistas de cuatro países becados por la Fundación Botín exponen sus obras» en Alerta, Santander, viernes 23 de diciembre de 2005, Cultura pág. 54; Miguel Álvarez Fernández, «Christina Kubisch-José Antonio Orts. Notas sobre el arte sonoro en Berlín» en Artecontexto, Verano 2006, Madrid, págs. 18-31; Agencias, «El IVAM ofrece un viaje maravilloso por sonidos, olores e imágenes» en Levante, Valencia, martes 26 de septiembre de 2006. Cultura; Vicente Jarque, «Formas Hibridas» en El País, Madrid, sábado 23 de diciembre de 2006, Babelia; Redacción, «El Grup Instrumental estrena una obra de Orts en el Festival Ensems» en Levante, Valencia, lunes 7 de mayo de 2007. Panorama; Marta Moreira, {La obra del músico y escultor José Antonio Orts protagoniza distintas propuestas culturales» en ABC, Madrid, lunes 9 de junio de 2008, Comunidad Valenciana pág. 59; «Vadés, Navarro, Orts y Roig reviven el mito de Jaume I desde el arte de vanguardia con una muestra en el IVAM» en Europa Press, Valencia, martes 17 de junio de 2008, Cultura; Miguel Guillem, «Valdés, Navarro, Orts y Roig evocan en el IVAM a Jaime I y su tiempo» en Las Provincias, Valencia, martes 17 de junio de 2008, Cultura pág.61; Rafa Marí, «La vanguardia revive la época de Jaime I» en Las Provincias, Valencia, miércoles 18 de junio de 2008, Cultura pág. 66; Redacción, «Jaime I, a los ojos del arte actual» en El Mundo, Madrid, miércoles 18 de junio de 2008, Valencia pág. 12; Redacción, «Jaume I inspira el arte de Valdés, Navarro, Orts y Roig en el IVAM» en Valéncia Hui, Valencia, miércoles 18 de junio de 2008, Cultura pág.48; R.V.M., «Cuatro creadores convocan el espíritu de Jaume I con el sonido, la luz y la materia», en Levante, Valencia, miércoles 18 de junio de 2008, Cultura pág 55; Ester Pinter, «L’art actual evoca Jaume I» en Avui, Barcelona, miércoles 18 de junio de 2008, Cultura pág 44; M. Moreira, «El IVAM reúne a Miquel Navarro, Bernardí Roig, Jose Antonio Orts y Manolo Valdés con motivo del centenario de monarca» en ABC, Madrid, miércoles 18 de junio de 2008, Comunidad Valenciana págs. 60 y 61; F. Simón, «Luz y sonido para Jaime I» en El País, Madrid, miércoles 18 de junio de 2008, Comunidad Valenciana pág. 12; R. V. «Jaime I, pasado y presente» en La Razón, Madrid, sábado 21 de junio de 2008, Cultura pág. 44; Violeta Tena, «Jaume I conquereix l’IVAM» en El Temps n.º 86, 1 de julio de 2008, Galería; Wolfgang Losert «Musiktage: So bewegend wie noch nie» en Südkurier, sábado 17 de octubre de 2009, Donaueschingen, págs. 19 y 23; Mikel Gunkian, «De ritmos infinitos: instalación sonora de José Antonio Orts en el Auditorio Nacional» en Sul Ponticello, revista on line, n.º 8, Marzo 2010, Musikontext; R. Flores, «El ruido hecho música» en Levante, Valencia, martes 20 de abril de 2010. Cultura pág. 63; Christian Parra-Duhalde, «Valencianos y berlineses» en Levante, Valencia, viernes 30 de septiembre de 2011, Posdata pág. 6; Sigrid Winkler-Bork, «Unwirklich, poetisch, meditativ» en Westfälische Nachrichten, Münster, miércoles 29 de agosto de 2012, Schöppingen; Antoni Gascó, «El canto íntimo de las formas» en Levante, Valencia, viernes 8 de febrero de 2013, Postdata; Irene Gras, «Música, luces y espacio: el arte de José Antonio Orts» en El Periódico Mediterráneo, Castellón, Domingo 17 de febrero de 2013, Cuadernos, pág. 5; Ricard Mas, «La Galeria Cânem alberga la mostra Escultures sensibles» de José Antonio Orts en El Temps, Barcelona, 26 febrero de 2013, pág 59; Sigrid Winkler-Bork, «Licht und Luft» en Westfälische Nachrichten, Münster, jueves 6 de junio de 2013. Schöppingen; Eukene Oquendo «José Antonio Orts crea música con el agua en la exposición Hidrofaníes del MuVIM» en Las Provincias, Valencia, viernes 18 de julio de 2014, Culturas pág. 43; Redacción «El agua que genera música de José Antonio Orts» en Levante, Valencia, viernes 18 de julio de 2014, pág 51; Redacción, «Wie Klangwelten kommunizieren» en Der Rheiner Report, Rheine, domingo 3 de agosto 2014, pág. 10; Christian Parra-Duhalde «El ruido convertido en objeto de arte» en Levante, Valencia, sábado 6 de septiembre de 2014, pág.61; Juan Bautista Peiró «Los sonidos del agua» en Art.es, nº 61 pág 92; Redacción «Interaktion statt Berieselung» en Südwest Presse, Ulm, viernes 18 de septiembre de 2015; Angelika Wende «Der Spanier José Antonio Orts ist Stipendiat im Kusthaus» en Wiesbadener Kurier, Wiesbaden, miércoles 30 de septiembre de 2015, Kultur pág. 20; Jürgen Müller «Musiktage zum Schnuppern» en Südkurier, Konstanz, viernes 16 de octubre de 2015, Einkaufssonntag und Musiktage pág. 10 ;Christine Dressler «Wie Wiesbaden klingt und blinkt» en Wiesbadener Kurier, Wiesbaden, jueves 26 de noviembre de 2015, Kultur pág. 22; Inka Mahr «Wie Klingt die Stadt» en Sensor, nº 38, diciembre 2015-enero 2016, Wiesbaden, pág 20; «José Antonio Orts o el diálogo entre espectador y obra» en Hoyesarte.com, miércoles 5 de octubre de 2016; Rafa Marí «Los visitantes completan la obra» en Las Provincias, Valencia, sábado 8 de octubre de 2016, Culturas pág. 50; Juan Bautista Peiró «La evidencia del sonido» en Levante, Valencia, sábado 3 de diciembre de 2016, Postdata pág. 8; L-Emv «El arte sonoro de José Antonio Orts se expone en Meliana» en Levante, Valencia, 2 de febrero de 2018; Asun Pérez «Luz, sonido y ‘Espais sensibles’ que se activan a través del público con José Antonio Orts en el EACC» en NMPNU, 9 de abril de 2018, Arte, Portada;  Justo Romero «Obras de Orts, Bartók y Prokófiev, Palau de la Música» en Levante, Valencia, lunes 16 de abril de 2018, Música Crítica pág. 41; Ricardo Forriols «Variaciones Orts. La música de la escultura es instalación» en Levante, Valencia, sábado 9 de junio de 2018, Postdata pág. 7; A.J.C. Valencia «José Antonio Orts gana el premio Cañada Blanch» en Levante, Valencia, sábado 7 de julio de 2018; «El ‘Trío de gotas de luz’ de José Antonio Orts gana el premio Adquisición Fundación Cañada Blanch» en Culturplaza, Valencia, 7 de julio de 2018; Silvia Llorente «José Antonio Orts: «El artista tiene que hacer lo que le dé la gana aunque se quede sin exponer»» en Culturplaza, Valencia, 22 de julio de 2018, Conversaciones Culturplaza.

10 – M de Meliana

10 – M de Meliana

10 – M de Meliana

M de Meliana

10 – M de Meliana

de Paco Corell

Ferro i formigó | 6 x 3 x 12 m
Adquisició: Ajuntament de Meliana en 2006

Paco Corell

Paco Corell

Escultor

Paco Corell

1986

Fira Internacional d’Art “Interart 86”, València.

1987

Sala La Nova, Alaquàs (València).

Premi Francesc Badia, Foios (València).

1988

Fira Internacional d’Art “Interart 88”, València. Premi Francesc Badia, Foios (València).

1989

Casa de la Cultura de Torrent (València). Menció Biennal Ajuntament de Massamagrell (València).

Seleccionat XVI Premi Bancaixa, València. Premi Ciutat de Puertollano (Ciudad Real).

1991

Galeria d’Art Cuatro, Vila-real (Castelló).

Menció XVII Premi Bancaixa. València.

1992

Institut Municipal de Cultura de Meliana  (València).

1993

Galeria d’Art El Ensanche, València.

Galeria d’Art Alfama. Madrid.

1994

Galeria d’Art Vinatea, València.

Palau de la Música i Congressos de València.

1995

Galeria d’Art Vinatea, València.

Fira Internacional d’Art Interart, València.

1996

Institut Salvador Gadea, Aldaia (València).

Fira Internacional d’Art Interart, València com a  Artista de la Galeria d’Art Vinatea.

Fira Internacional d’Artexpo, Barcelona, com a Artista de la Galeria d’Art Vinatea.

Fira Internacional d’Art Manege, Moscou (Rússia) com a Artista de la Galeria d’Art Vinatea.

Obra cedida per a catàleg “Lignum” (Fàbrica de mobles), València.

1997

Fira Internacional d’Art Interart, València, com a Artista de la Galeria d’Art Vinatea.

Fira Internacional d’Art Manege, Moscou (Rússia) com a Artista de la Galeria d’Art Vinatea.

EXPROF-ART Casa de la Cultura, Xàtiva (València).

Col·legi Ausiàs March, Meliana (València). Col·lectiva “20 piezas para un puzzle” en la Galeria d’Art Vinatea.

1998

Casa de la Cultura de Requena (València). Co·lectiva “20 piezas para un puzzle II” en la Galeria d’Art Vinatea.

1999

Menció XXI Certamen Internacional d’Escultura Jacinto Higueras (Jaén).

Col·lectiva “20 piezas para un puzzle I” en la Galeria d’Art Nadir (València).

Col·lectiva especial Marathon-Octubre en la Galeria d’Art Nadir (València).

Smith Collection (Suïssa).

2000

Exposició Col·lectiva Escultura en ferro a Vila-real, al Museu de la Ciutat.

Exposició Col·lectiva Escultura en ferro a Cevisama, Fira Internacional de Ceràmica de València.

Exposició, junt amb Natàlia Molins (Pintura), Paco Corell (Escultura) en la Galeria Nadir (València).

2001

Premi PRIZES del Col·legi Oficial d’Arquitectes de la Comunitat Valenciana.

2002

Chateau Royal de Colliure (França), exposició individual.

Exposició Col·lectiva Escultura en ferro a2003

Galeria d’Art Nadir, València.

Galeria Cuatro, Villareal.

Col·lectiu C@lor d’estiu, artistes de la Galeria Nadir, València.

2004

Premi d’Escultura Rotonda Polígon “La Llosa”, Ajuntament de Meliana (València).

2005

Fira de Galeries espanyoles DeArte (Madrid) amb la Galeria Nadir.

Col·lecció Sedesa, València.

2006

Col·lectiu Galeria Nadir, Madrid.

Escut a l’aire lliure, Sedesa.

2007

Galeria Nadir, Madrid.

2008

Premi Col·legi d’Arquitectes de la Comunitat Valenciana.

Societat Bilbaïna, Bilbao.

Museo Contemporáneo de Castilla la Mancha.

2010

Auditori de Paterna, Instruments Musicals, Paterna (València).

2011

Gran Teatre Antonio Ferrandis, Els ferros de Paco Corell, Paterna (València).

2012

Espai d’Art Noema, Geometria, Russafa. Auditori Musical de Foios, Instruments.

Casa de la Cultura de Foios, Geometria.

2013

Ajuntament d’Onda, Regidoria de Cultura (Castelló).

2014

Sala Noema, Russafa (València).

Artistes valencians amb el Sàhara, sala

La Nau, Universitat de València.

2015

Museo Gustavo Maeztu, Estella-Lizarra, (Navarra).

Sala Noema, Russafa (València).

2016

Casa de la Cultura José Peris Aragó. Ajuntament d’Alboraia.

9 – Aurora Boreal

9 – Aurora Boreal

9 – Aurora Boreal

Aurora Boreal

9 – Aurora Boreal

de Juli Benlloch Casares

Bronze | 190 x 80 x 55 cm
Adquisició: Ajuntament de Meliana en 1978.

Juli Benlloch Casares

Juli Benlloch Casares

Escultor

Juli Benlloch Casares

Quatre Artístes de Meliana. Una Generació

Textos: Carmen Pinedo Herrero

Institut Municipal de Cultura de Meliana · 2001

ISBN: 84-920203-9-3

Depòsit legal: A-1396-2001

L’etapa de formació: el taller d’escultura de Josep Maria Ponsoda Brau, l’Escola d’Arts i Oficis, l’Escola de Belles Arts de Sant Carles

Juli Benlloch Casares naix el cinc de novembre de 1893, en la vella casa dels senyors Martínez, al costat de l’antiga casa-ermita de la Mare de Déu de la Misericòrdia, en aquell moment fàbrica de licors “L’Ermita” (que també es coneixia amb el nom de la de “l’aiguardent”, al costat del camí Reial. És el segon dels cinc fills nascuts del matrimoni d’Antoni Benlloch i Maria Casares, naturals de Meliana i Paiporta, respectivament.

Juli Benlloch va estudiar a l’Escola Pública de Meliana, on el seu mestre, el senyor Eduard Romero, probablement va advertir ja les dots del xiquet per al dibuix. El mateix succeiria amb el vicari de la parròquia dels Sants Joans de Meliana, el senyor Marià Martí Sorlí, qui el va conéixer ja adolescent. El conegut, en el poble, com “Senyor Vicari”, coadjutor de la parròquia des de 1908, hauria observat com Juli dedicava part del seu temps a contemplar les obres artístiques reunides al temple.

Decidit a mamprendre la seua formació artística, Benlloch entra com a aprenent en el taller de Josep Maria Ponsoda, situat en la plaça de Sant Llorenç de València, enfront del palau de Benicarló. Hi coincideix amb Carmel Vicent Súria, amb qui estableix una estreta amistat.

Als pocs anys, Benlloch és ja oficial del taller. No obstant això, aquest treball no satisfà plenament les inquietuds del jove artista: per això, en 1906 es matricula, en horari nocturn, en l’Escola d’Arts i Oficis de València.

En el curs de 1906-1907, Juli Benlloch es matricula en l’assignatura de Dibuix artístic; en 1908-1909, ho fa en la classe de Dibuix de figura. Juli assisteix a les classes de dibuix del senyor Francesc Paredes i a les lliçons de modelatge. La seua formació, a l’Escola, es prolongarà fins a 1909.

En aquest mateix any de 1909 rep classes de dibuix en la societat de socors mutus La Amistad, de Meliana. Durant aquest període, modela treballs en argila i utilitza l’Escola com a estudi, ja que les possibilitats econòmiques li impedien mantenir un taller propi.

L’any acadèmic 1910-1911, Benlloch es matricula en l’Escola de Belles Arts de Sant Carles, on roman, completant la formació artística, fins al curs 1917-1918. El jove artista obté excel·lents qualificacions acadèmiques, i també diversos premis ordinaris i extraordinaris.

En el curs 1915-1916, per exemple, Juli Benlloch va obtenir excel·lent en l’assignatura de segon de Dibuix de l’Antic i en la de tercer de Modelatge. Pels seus progressos en aquestes classes de modelatge, rep en 1916 un premi en metàl·lic, consistent en dos-centes cinquanta pessetes.

En 1917 se li concedeix una ajuda econòmica atorgada per l’Acadèmia, amb una pensió de cinc-centes pessetes per a prosseguir els seus estudis. En aquest mateix any obté, amb l’obra titulada Tors, el primer premi en l’exposició realitzada per la Universitat de València, i una segona medalla en l’Exposició Nacional celebrada a Madrid, per l’obra Broma Boreal.

El 29 de gener de 1919 se li atorga una borsa de viatge dotada amb dos mil pessetes, “la més alta recompensa concedida per la Corporació Acadèmica”, que no va poder arribar a gaudir per la seua mort primerenca.

Les primeres obres

L’etapa productiva de Juli Benlloch és, per desgràcia, molt breu. Les primeres obres són fruit d’una profunda religiositat i de la influència rebuda en el taller d’imatgeria on treballava. Es conserven, d’aquest període, esbossos i dibuixos acadèmics, i també alguns projectes inacabats.

Entre els treballs d’aquesta època, destaca un Àngel Custodi en escaiola que mostra la inquietud per apartar-se de les formes barroques que havien imperat fins a poc abans. Cobert per una pàtina transparent, mostra molta expressivitat i delicadesa; el tractament anatòmic del nu és molt correcte. Imperen en el volum, de gran nitidesa, les formes corbes. Mostra certa similitud amb l’àngel realitzat per Marià Benlliure per al panteó de la família Moróder, al Cementeri General de València.

Realitza també una Mare de Déu del Carme en argila cuita, per encàrrec dels jesuïtes, obra desapareguda durant la guerra civil. Com en el cas anterior, la interpretació de la figura s’allunya de les pautes tradicionals en l’escultura religiosa. La Verge, dempeus, lleugerament inclinada cap a l’espectador, sosté amb el braç esquerre el Xiquet, sostingut sobre núvols de gran expressivitat.

De 1914 data una xicoteta figura de Sant Francesc de Borja, de terracota. De la mateixa data és el xicotet grup dels Tiradors de xàrcia, de terracota patinada. A hores d’ara, Juli Benlloch evoluciona cap al que podríem denominar una segona etapa, caracteritzada per una escultura més lliure i d’acord amb els corrents estètics imperants a Europa en aqueixa època. En 1915 realitza el Bust de Josep Maria Rausell, company en el taller de Josep Maria Ponsoda. L’obra, d’escaiola, va ser realitzada quan el model comptava amb dèsset anys i l’artista amb vint-i-u. De traços clàssics, línies suaus i contorns fins, mostra un bon tractament anatòmic i certa audàcia compositiva en la posició adoptada per la figura i en la rellevància concedida a les orelles.

Els primers èxits

En 1917, Juli Benlloch presenta l’obra La testa del llauro, d’scaiola, en la segona exposició universitària, inaugurada el set de juliol al claustre de la Universitat de València.

L’obra, de gran qualitat, presenta el cap d’un llaurador sobre un fons de canyes i baladres: subjecte el cabell per una cinta, el cap lleument inclinat cap a la dreta i amb la mirada baixa, predomina en l’escultura la serenitat i la dolçor característiques en l’obra de Juli Benlloch.

Aquesta escultura s’inscriu en la recerca, tan general a l’època, de models populars, arrelats al món rural, com fan també els escultors Josep Monserrat o Juli Antonio, entre tants altres.

És freqüent en aqueixos anys, tant en la pintura com en l’escultura, la representació de “personatges de poble modestament abillats, però de port gentil, com a depositaris d’una rica cultura oral”, en un trobada amb la terra, amb la tradició, amb els arrels” que té lloc en optar els artistes per “aprofundir en una conografia més pròxima; mostrar amb més autenticitat de sentiments la poesia d’un món familiar a qui a penes se li havia prestat atenció” amb anterioritat.

Juli Benlloch s’inscriu, amb aquesta obra, en un moviment general en el període: el mateix succeeix amb l’orientalisme imperant en aqueixos anys, plasmat en el Cap de moro realitzada per Benlloch.

En 1917, Juli Benlloch rep el primer premi en l’exposició realitzada per la Universitat de València, per l’obra Tors. En  aqueix mateix any obté una segona medalla en l’Exposició Nacional celebrada a Madrid, per l’obra Broma Boreal, d’escaiola. Es tracta, sens dubte, de l’obra mestra.

La figura nua de la dona entronca amb l’estètica del classicisme mediterrani d’artistes com Clarà o Casanovas: amb els braços cobrint-li el rostre, com protegint les seues faccions de la llum, la figura mostra una exquisida delicadesa i puresa de línies.

Coincideix, en el moviment, amb l’empremta musical que es troba present en moltes de les obres escultòriques del període, com ara el Monument a Arriaga, de Paco Durrio, el projecte de Monument a Beethoven, de Victorio Macho, o el frustrat Monument a Wagner, de Juli Antonio, obres en les quals, al marge de la relació del tema amb la música, absent en el cas de l’obra de Benlloch, el “moviment musical es tradueix també en els moviments serpentejants de les figures”.

L’obra de Juli Benlloch va ser adquirida per l’Ajuntament de València per a ser reproduïda en marbre i instal·lada al centre d’un estany, als Jardins del Reial. Posteriorment, l’Ajuntament de Meliana va adquirir l’original de l’obra, el fos de la qual, de bronze, es troba emplaçat al jardí ubicat al costat del carrer dedicat a l’escultor.

L’èxit obtingut motiva el trasllat de Benlloch a Madrid, on es troba amb Carmel Vicent i Josep Capuz: els tres treballen junts en la “Casa del Cura”.

Els primers encàrrecs.-

De tornada a València, Juli Benlloch rep diversos encàrrecs: entre ells, la realització del Bust de l’alcalde de València el senyor Faustí Valentí Torrejón (1917), o el relleu de marbre del diputat senyor Vicent Gimeno, per a l’obelisc que remata la font de la plaça del Pou, a Meliana. Es coneixen prou dades sobre aquesta última obra mencionada: Resultat de les prospeccions realitzades per a dotar Meliana d’un pou artesià, el 29 de juliol de 1916 va sorgir en l’aleshores denominada plaça dels Prats un brollador. Es va decidir construir llavors un obelisc en agraïment a les persones que van fer possible la millora, entre les quals figurava el senyor Vicent Gimeno, diputat a corts pel districte. Juli Benlloch es va encarregar del projecte. L’obra, llaurada en pedra de Borriol, va ser inaugurada el 13 d’octubre de 1917.

“El monument és bell -escriu Vicent Balanzá Ros-. En la piràmide es troba encaixada una llosa de blanc i finíssim marbre, amb el bust en relleu del senyor Vicent Gimeno, esculpit pulcrament per Benlloch. La base de l’obelisc té un atractiu singular; la constitueixen quatre vidres que formen un cub geomètric, les arestes del qual són de pedra, i dins d’aquella transparent caixa, es veu l’aigua que ix a borbollons del tub ferri, que s’escampa pels quatre costats i esvara per unes altres tantes aixetes de bronze, i finalment cau en les piques artístiques, a mercé de l’assedegat. Unes animetes elèctriques, col·locades en l’interior, s’encarreguen de prolongar també durant la nit aquesta bellíssima impressió. Fullaraca de ferro, confeccionada en una manyeria que radica en aquest lloc, embellia la piràmide i mantenia quatre llums molt belles”.

No és aquesta l’única font que Juli Benlloch va projectar. Hi ha un estudi d’escaiola per a una font pública a València, que no va arribar a realitzar. L’obra, titulada L’amor, va ser presentada a concurs, però no va ser aprovada.

La composició mostra dues figures sobre un banc de pedra: un home, de genolls, recolzat sobre el taló esquerre, i una dona asseguda; davall aquestes figures, de la boca d’una quimera brolla l’aigua que cau sobre un estany xicotet.

L’escultor fa atenció a la gestualitat dels personatges: la força i l’expressivitat dels seus gestos, i també al realisme dels traços físics, que evoquen algunes de les obres realitzades per l’escultor tarragoní Juli Antonio -artista que, com Benlloch, moriria, també molt jove, el mateix any 1919.

Després de l‘èxit en l’Exposició Nacional de Madrid de 1917, i de tornada de l’estada a Madrid, amb Josep Capuz i Juli Vicent, Juli Benlloch va rebre entre altres encàrrecs, el de realitzar el bust de l’alcalde de València, el senyor Faustí Valentín Torrejón. La fotografia està dedicada per l’escultor al seu amic i company Josep Maria Rausell, en 1919.

Una altra de les obres realitzades per Juli Benlloch és el bust-retrat d’El Morrut: es tracta d’una obra d’extraordinària qualitat, que reprodueix, amb delicadesa i lirisme, el bust d’un jove de poca edat. El model, amb el cap girat i els músculs del coll en tensió, manté els ulls tancats.

Juli Benlloch, Bust retrat d’El Morrut (actualment al Centre Cultural Rausell de Meliana).- Aquest retrat d’un jove amb el cap decantat i els ulls tancats és una de les millors escultures de Juli Benlloch: el realisme de la representació física i el lirisme de la concepció s’hi conjuguen de manera magistral.

L’enterrament de Juli Benlloch.-

La carrera artística de Juliol Benlloch es va truncar a penes iniciada. Durant la forta epidèmia de grip que va assotar València en 1919, Juli va contraure una aguda infecció gripal de què va intentar recuperar-se amb una temporada de repòs als pinars de Serra. La malaltia va degenerar en una tuberculosi pulmonar que li va produir la mort el 24 de juny de 1919.

El jove escultor, que comptava vint-i-cinc anys d’edat, hauria complit els vint-i-sis en el mes de novembre-, desapareixia “quan començava a recollir el fruit de les felices disposicions d’artista, sent en aquest concepte un dels més avantatjats estatuaris de la nova generació de jóvens valencians, resultat de moltes de les obres que havia realitzat, dignes de la molta estimació”.

L’enterrament de Juli Benlloch va reunir nombrosos assistents. A l’Ajuntament de Meliana la bandera onejava a mitja asta, mentre els balcons d’algunes de les societats existents en la localitat, com el Cercle Artístic i Instructiu, en la creació del qual va prendre part molt activa el finat, van aparéixer guarnits amb crespons de dol. Sobre el fèretre es va col·locar una corona de flors blanques i un pensament violaci, oferts pel Cercle Artístic de Meliana, i una altra, de llorer, ofrena de la Joventut Artística de València.

El seguici fúnebre, compost pel poble de Meliana, amics, condeixebles, artistes, escriptors i crítics d’art, va ser encapçalat pel clero parroquial. El fèretre va ser portat al llom per membres de la societat Joventut Artística Valenciana i el Cercle Artístic i Instructiu de Meliana. La presidència del seguici estava composta per l’alcalde de Meliana, Manuel Ferrer; el germà de Juli, Antoni Benlloch; el pare Conejos, l’erudit Lluís Tramoyeres i els artistes Juli Cebrià i Antoni Fillol. En la comitiva figuraven, entre altres, Leopold Trénor, Josep Renau, Francesc Parets, Bernat Morales Sanmartín, Josep Cervera Aviñó, etc.

En arribar al cementeri, Lluís Tramoyeres va pronunciar un discurs breu, en nom de l’acadèmia de Sant Carles, “i s’ofereia a costejar la làpida retoladora del carrer de Meliana que havia de portar el nom de Juli Benlloch, i el senyor Ferrer, alcalde de Meliana, va oferir costejar en nom d’aquell Ajuntament el nínxol i la làpida que havien de guardar les restes del jove artista”.

2.6. Homenatge a Juli Benlloch.-

Al setembre de 1922 es va celebrar a Meliana un homenatge en memòria del malaguanyat escultor: els artistes melianers Josep Maria Rausell i Rafael Cardells, companys i amics del mort, es van encarregar de recaptar fons per a la realització d’un bust en memòria de Juli Benlloch, i també d’informar sobre els actes que havien de realitzar-se en el seu honor.

El nou de setembre es va celebrar l’homenatge, en el curs del qual va ser inaugurat el bust realitzat per Josep Maria Rausell,  monument que va ser erigit a la plaça de l’estació de Meliana. El bust es troba situat en l’actualitat en una albereda al pas a nivell del tren, enfront de la qual l’Ajuntament li va dedicar un jardí, al costat del carrer que porta el seu nom, amb el buidatge de bronze de la seua obra premiada a Madrid, Broma Boreal.

El dia de l’homenatge, la comitiva va partir de l’Ajuntament de Meliana a les cinc de la vesprada. Hi figuraven l’alcalde de la localitat, Francesc Lloris, el secretari de la corporació municipal, Rodrigo Cantó, i diversos regidors; Josep Garcés, en representació del clero; el mestre Eduard Romero, que havia impartit les primeres lliçons a Juli Benlloch; representants de diverses associacions de Meliana, com el Sindicat Agrícola, el Cercle Catòlic, el Cercle Recreatiu i la Societat de Caçadors.

Hi van participar, també, els professors de l’Escola de Sant Carles de València, Paredes, Rubio, Ferrer i Renau; Leopold Trénor, Josep Cervera Aviñó, Lluís Dubón, un representant dels pares Jesuïtes i diversos periòdics valencians, com el Diario de Valencia, La correspondencia de Valencia, El Pueblo, La Voz Valenciana i Las Provincias.

Van concórrer a l’acte, acompanyats per la banda de música de Vinalesa, nombrosos paisans de l’escultor, i també companys i amics.

Van enviar cartes d’adhesió, que van ser llegides durant l’homenatge, Josep Martínez Aloy, cronista de València, i el pintor Josep Benlliure. La carta d’aquest últim, qui havia perdut recentment al seu fill Pepino, contenia passatges molt emotius:

“Jo els pregue que em perdonen l’assistència a l’acte inaugural d’aqueix monument que el culte poble de Meliana dedica al seu fill genial. La mort tan prematura del jove artista; el seu caràcter dolç i la seua laboriositat va ser tan idèntiques a les del meu fill inoblidable, que em seria en aqueix acte solemne, molt difícil de contenir les meues llàgrimes”.

L’art de Juli Benlloch Casares

Benlloch pertany a una generació artística la referència fonamental de la qual és Marià Benlliure: la preocupació per valors purament escultòrics, com són l’espai, la massa i el volum, incideix, no obstant, en la superació d’aquest pictoricisme tan característic de Benlliure. Els corrents renovadors de l’escultura, representats per artistes com ara Nemesi Mogrovejo, Paco Durrio, Josep Llimona, Josep Clarà, Enric Casanovas, Juli Antonio o Mateu Inurria, impulsen l’artista melianer en aquesta recerca de noves concepcions escultòriques.

Dotat d’una excel·lent formació tècnica, assolida tant al taller de Josep Maria Ponsoda com als seus estudis a l’Escola d’Arts i Oficis i a l’Escola de Belles Arts de Sant Carles, Juli Benlloch, segons l’opinió de Josep Rausell, recollida per Albert Ferrer, “va ser un escultor clàssic i idealista que, amb refinament, sensibilitat i delicadesa, tractava la forma amb tal sensualitat plàstica en el modelatge que invita a voler tocar aquestes formes arredonides i dolces”.

Les seues obres, “fortes, però elegants”, apareixen “posseïdes d’una elegància suprema” que expressa “el seu temperament exquisit” i el seu “depurat gust estètic”, segons el crític Manaut Nogués.

Procliu al classicisme, des de dates molt primerenques, Benlloch conjuga en la producció escultòrica la serenitat, el refinament, la sensibilitat, la delicadesa, la netedat i la suavitat de les línies, amb una força expressiva que es manifesta tant en la gestualitat com en les faccions pronunciades d’algunes de les figures.

Les vestiduras de les escultures apareixen, en general, poc tractades, i es limiten a una insinuació lleu. El predominant mediterraneisme classicista, amb la seua decidida actitud prohel·lènica, es tiny en l’obra de Benlloch amb alguns accents procedents de l’escola realista castellana, en particular, de Juli Antonio.

Cap preguntar-se quina  haguera sigut l’evolució de Benlloch,  en el cas que la seua vida no s’haguera truncat tan prematurament. Artista dotat amb qualitats, s’aprecia en l’última etapa de la breu carrera professional l’obertura, des del classicisme predominant, cap a les tendències renovadores de l’escultura.

 

8 – Bust de Rafael Cardells

8 – Bust de Rafael Cardells

8 – Bust de Rafael Cardells

Bust de Rafael Cardells

8 – Bust de Rafael Cardells
de Josep Rausell Sanchís

Bronze | 45 x 50 x 30 cm
Adquisició: Ajuntament de Meliana en 1984.

Josep Rausell Sanchís

Josep Rausell Sanchís

Escultor

Josep Rausell Sanchís

Naix a Meliana el 1929.

Cursa estudis de dibuix i pintura a l’Escola d’Arts i Oficis de València.

Ingressa a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Carles de València on rep diferents premis –com els Premis Roig– i medalles –com les del Sindicato Español Universitario (SEU).

Quan finalitza els estudis universitaris, obté, per oposició, amb resolució pública del tribunal, la pensió d’escultura amb la seua obra final Ausiàs March. Durant aquests anys, amplia estudis a Valladolid, Toledo i Madrid, on treballa al taller de l’escultor Marco Pérez i resideix com a convidat a la Casa Velázquez. Comparteix estada amb diversos artistes i intel·lectuals francesos, sota la notable direcció de Monsieur Legendre, gran hispanista.

1954-1956: Obté dos pròrrogues del pensionat i resideix a París i Roma, on rep lliçons i auguris de l’escultor eslovac Amerigo Tot.

1956: Rep una beca del Ministeri d’Assumptes Exteriors per visitar Milà, Venècia, Florència i Gènova.

És nomenat professor ajudant de Dibuix Natural per l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Carles de València, en la càtedra de Gabriel Esteve.

En 1956, s’incorpora a l’Institut de Batxillerat Ausiàs Marc de Gandia com a catedràtic de Dibuix.

1997: Conferència, xarrada i col·loqui «Procés de creació de l’Ausiàs March», a la sala Tirant del CEIC Alfons el Vell. Gandia.

1995 i 2009: Participa en dos taules redones «Trobades Nacionals de Setmana Santa», a Gandia i Ciudad Real, sobre escultura.

1997: Inauguració a Meliana del bronze Ausiàs March i homenatge a l’autor, a la plaça de la Cultura.

2008: Gandia ret homenatge a Josep Rausell, escultor i professor. Ajuntament de Gandia i Amics de Rausell.

2010: Realitza l’escultura Joanot Martorell.

Exposicions col·lectives

1948: Exposició del Sindicato Español Universitario (SEU). València.

1949: Exposició Cervantina. València.

1952: Exposició dels artistes de la Casa Velázquez. Cercle de Belles Arts. Madrid.

1953: Exposició Nacional de Belles Arts. Madrid.

1955: Biennal Hispanoamericana. Barcelona.

1956: Exposició dels pensionats de la Diputació de València.

1980: Exposició col·lectiva a Meliana.

1982: Artistes de la Safor. Sala Bosch de Gandia.

2009: 20 Mans en octubre. Artistes de Meliana. Institut Municipal de Meliana.

Obres

Talla Crist de la Bona Mort. Germandat del Crist de la Bona Mort de la Setmana Santa Gandiana.

Estàtua Ausiàs March. Gandia.

Talla Santa Cecília. Societat Musical de Meliana.

Duc de Gandia. Bronze. Pati del Palau de la Batlia. Diputació de València.

Èxtasi d’Il·lusió. Bronze. Edifici del c/ d’Hug de Montcada de la Diputació de València.

Talles: Mare de Déu de la Misericòrdia, Immaculada i Sant Antoni a l’església de Roca.

Talla: Mare de Déu de l‘Esperança en la Resurrecció. Germandat del Sant Sepulcre de Gandia.

Bustos en bronze de Francesc Coret i Rafael Cardells. Meliana.

Bust de J. Bautista Martínez-Beneyto. Massamagrell.

La Sireneta, trofeu del Festival de la Cançó de Benidorm.

Ausiàs March. Bronze. Meliana

Escultura Joanot Martorell.

Bibliografia

Diversos articles en revistes i diaris com: Ribalta, Valencia-Atracción, Dimens-Arts,

El Cresol, Las Provincias, Levante i El Punt.

«Quien es quien». Revista Reader Digest.

AA.VV., Guía Artística de la Semana Santa Gandiense, Junta Major de Germandats de la

Setmana Santa, Gandia, 1997.

Agramunt Lacruz, F. (director), Diccionario de artistas valencianos del siglo xx, València, Albatros Ediciones, 1999.

Anònim «El escultor Rausell, pensionado para Roma por el Ministerio de Asuntos Exteriores

», Las Provincias, València, 9 de juny de 1956.

Anònim «Las pensiones de Bellas Artes de la Diputación. Tres jóvenes artistas valencianos, nuevos titulares de las de pintura, escultura y grabado», Las Provincias, València, 2

d’abril de 1951.

Anònim «Meliana. Triunfo de nuestro paisano, el joven escultor José Mª Rausell Sanchis»,

Las Provincias, València, 4 d’agost de 1956.

Anònim «Valencianos por el mundo. El joven escultor José Rausell a París», Las Provincias, València, 22 d’octubre de 1954.

Berenguer L. Artistas valencianos contemporáneos, València, Associació del Centre

Històric de València, 1995-1998.

Cardells F. «Meliana ret homenatge a Ausiàs March», El Cresol, novembre de 1997.

Ferrer Orts, A. «Alguns apunts sobre l’escultor Josep Rausell Sanchis», dins Recull

d’Estudis sobre Meliana, Institut Municipal de Cultura, Meliana, 1998.

Ferrer Orts, A. «L’artista Josep Rausell Sanchis concep Ausiàs March més enllà de la

matèria», El Periòdic, juny de 1997.

Ferrer Orts, A. «Una escultura d’Ausiàs March», Levante, València, 23 de maig de 1997.

Gracia, C. Las Pensiones de Escultura y Grabado de la Diputación de Valencia, Edicions Alfons el Magnànim, Diputació de València, 1987.

Igual Úbeda A. «Pensiones de Escultura desde el año 1942», Generalitat, Butlletí de la Diputació Provincial de València i de la Institució Alfons el Magnànim, núm. 4-5, desembre de 1963, març de 1964.

J. M. «Con el escultor José Rausell. Pensionado de Nuestra Diputación Provincial», Las Provincias, València, 30 d’agost de 1956.

Pérez M. «El homenaje a Josep Rausell reúne a sus ex alumnos y amigos», Levante, València, 26 de abril de 2008.

Article: http://es.wikipedia.org/wiki/Jos%C3%A9_Rausell_Sanchis

7 – Bust de Juli Benlloch

7 – Bust de Juli Benlloch

7 – Bust de Juli Benlloch

Bust de Juli Benlloch

7 – Bust de Juli Benlloch

de Josep Rausell Montañana

Bronze | 65 x 40 x 45 cm
Adquisició: Ajuntament de Meliana en 2011.

Original, en pedra tallada, donació de l’autor en 1922, actualment al Saló Noble de l’Ajuntament .

Josep Maria Rausell Montañana

Josep Maria Rausell Montañana

Escultor

Josep Maria Rausell Montañana

(1898-1984)

Quatre Artístes de Meliana. Una Generació

Textos: Carmen Pinedo Herrero

Institut Municipal de Cultura de Meliana · 2001

ISBN: 84-920203-9-3

Depòsit legal: A-1396-2001

L’etapa de formació: el taller d’escultura de Josep Maria Ponsoda Bravo, l’Escola d’Arts i Oficis, l’Escola de Belles Arts de Sant Carles.-

Josep Maria Rausell va nàixer a Meliana el 27 de febrer de 1898. Son pare estava ocupat a la fàbrica de mosaic de Nolla, i allí mateix es localitzava el domicili familiar. De xiquet, Josep Maria va realitzar els primers estudis a les escoles públiques de Meliana, a la plaça de Santa Caterina, escoles inaugurades el mateix any del naixement de l’artista, i on va ser mestre seu el senyor Eduard Romero Dubón.

En 1912, quan Josep Maria comptava catorze anys, va entrar com a aprenent al taller d’escultura de Josep Maria Ponsoda, situat a la plaça de Sant Llorenç de València, on treballava ja Juli Benlloch, cinc anys major que ell. Hi va coincidir, a més de amb Benlloch, amb Carmel Vicent i Francesc Llorens.

Com els companys, va simultaniejar el treball al taller amb els estudis artístics: va assistir durant dos anys a les classes de dibuix, en horari nocturn, de l’Escola d’Arts i Oficis de València.

En el curs corresponent als anys 1913-1914, figura la matrícula de Josep Maria Rausell Montañana, escultor, el fiador de la qual és Josep Maria Ponsoda, domiciliat a la plaça de Sant Llorenç, 2, baix.

Rausell es matricula en l’assignatura de Dibuix Artístic i Elements d’Història de l’Art: Com a tants altres alumnes de l’Escola, busca assolir la destresa suficient en el dibuix que li permeta accedir als Estudis Superiors impartits a l’Escola de Sant Carles. Aqueix mateix any té com a condeixeble, en la mateixa classe d’Arts i Oficis, a Rafael Cardells, un any més jove.

Rausell va ingressar poc després en l’Escola de Belles Arts de Sant Carles. L’any lectiu 1915-1916 va obtenir, en el curs preparatori de primer de modelatge, la qualificació de notable.

En 1922, quan comptava vint-i-quatre anys, va rebre el títol de professor de dibuix en la branca d’escultura. Atés que eren escasses en aquell moment la demandes com a professor, Josep Maria Rausell va seguir treballant al taller de Ponsoda, al mateix temps que participava en algunes exposicions col·lectives de València.

La major part de la producció artística de Josep Maria Rausell Montañana correspon a la imatgeria religiosa. Cap mencionar entre les seues obres de temàtica laica, no obstant això, el Bust de Juli Benlloch, realitzat l’any 1922 en homenatge al seu amic, desaparegut en 1919.

El bust, de marbre de Carrara, s’alça sobre un pedestal de pedra amb sòcol de mosaic romà, regal de la fàbrica de mosaics Nolla. Del monument, inaugurat el nou de setembre de 1922, escrivia el cronista de Las Provincias, el dia deu del mateix mes: “De traços senzills i elegants, és una encertada obra d’art, rematada pel bust de Juli Benlloch molt ben interpretat i sentit per l’escultor Josep Mª Rausell, amic i paisà de l’homenatjat”.

En aquests anys, l’artista va contraure matrimoni amb Llum Sanchis Pla, de qui va tindre dos fills: Josep (també escultor de prestigi) i Maria Llum. Rausell també va realitzar un retrat de la seua esposa, Llum Sanchis Pla.

Dins d’aquest apartat d’escultura laica, citarem, com a curiositat, el fet que, mentre Josep Maria Rausell realitzava el servei militar, va fer uns guerrers, tallats en anouer, per al quarter d’infanteria Guadalajara, núm. 20, de València.

Josep Maria Rausell, Guerrer, Quarter d’Infanteria Guadalajara núm. 20, València.- Obra molt primerenca, realitzada quan Josep Maria Rausell es trobava en el servei militar, aquesta talla en anouer, en parador desconegut, mostra a un guerrer abillat amb pitet i faldellí, i tocat amb un elm alat, davall el qual aguaita el cabell trenat. Un clar contrapposto, plasmat per mitjà de les posicions de braços i cames, i també el gir del tors i el cap, dota de mobilitat la figura.

Josep Maria Rausell, Bust de Juli Benlloch, 1922, Meliana.- L’obra, realitzada en 1922, en homenatge a l’escultor melianer mort en 1919, està tallada en marbre de Carrara. Reflecteix, amb fidelitat, els traços de l’homenatjat, amic i company de Rausell. La textura llisa i delicada,i també l’acabat fi, contrasten amb la base de què emergeix el bust.

Josep Maria Rausell, Bust retrat de la seua esposa, Llum Sanchis Pla.- La figura, amb el cap lleument decantat, mostra una expressió dolça i serena. La suavitat dels contorns, arredonits, troba el seu contrapunt en la verticalitat dels plecs i la botonada de la senzilla brusa.

El monument al Sagrat Cor de Jesús

La principal activitat escultòrica de Josep Maria Rausell va ser la imatgeria religiosa, activitat per a la qual els anys de treball en el taller de Josep Maria Ponsoda, sumats als estudis artístics realitzats durant la joventut, l’havien dotat amb un indiscutible domini tècnic. S’hi afegia un factor de caràcter personal, com és la profunda religiositat de l’artista.

Una de les obres d’índole religiosa més primerenques de Rausell va ser el Monument al Sagrat Cor de Jesús, erigit a Meliana en 1928. A primers del mes de febrer d’aqueix any, després de la missió predicada pel pare Ignaci Corróns, S.J., a Meliana, es va concebre la idea de dedicar un monument públic al Cor de Jesús, a la plaça de Vicent Gimeno, coneguda també com a plaça de Santa Caterina i del Pou. Josep Maria Rausell va ser l’encarregat de la realització del projecte.

La imatge, composta i modelada per Rausell, va ser tallada als tallers del marbrista Elies Cuñat. Dotat amb un pressupost de 3.825 pessetes, que es van reunir per subscripció popular, el monument va ser inaugurat el huit de juliol d’aquell any.  El deu de juliol, el Diario de Valencia descriu

“l’atraient figura del Cor de Jesús, obra inspirada, sentida i perfecta de l’artista senyor Rausell, fill de Meliana, que ha compost i modelat la bella figura d’un metre i huitanta centímetres sobre el món i una base que la completa, muntada sobre el cos de pedra que forma la rematada de la font. La imatge ha sigut tallada als tallers del competent artista el senyor Elies Cuñat, que ha posat tota la perícia en la realització de l’esvelt monument”.

A la inauguració del monument, la benedicció de la qual va córrer a càrrec de l’arquebisbe de València, van assistir nombrosos representants dels estaments religiosos, militars i civils. Entre aquests últims, destaca la presència de l’alcalde de València, marqués de Sotelo; el rector de la Universitat, Joaquim Ros, i Manuel Simó, baró de Càrcer i president de la Legión Católica. Entre els artistes assistents, a més, lògicament, de l’autor del monument, Josep Maria Rausell, hi van assistir Vidal Corella i Josep Maria Bayarri.

Josep Maria Rausell, Monument al Sagrat Cor de Jesús, 1928, Meliana.- Composta i modelada per Rausell, la figura va ser realitzada als tallers del marbrista Elies Cuñat. D’acusada verticalitat, accentuada per la caiguda dels plecs de la túnica, l’escultura forma un bloc compacte, d’assossegada immobilitat. El monument va ser inaugurat el huit de juliol de 1928.

L’estudi-taller “Rausell i Llorens”.-

L’abril de 1930, Josep Maria Rausell instal·la, amb el seu company Francesc Llorens Ferrer, un estudi-taller, “Rausell i Llorens”, a la plaça del Picador, de València (que després passaria a anomenar-se del Pintor Pinazo). Els encàrrecs que els jóvens artistes reben són, bàsicament, d’imatgeria religiosa, encara que no falten alguns altres de caràcter estrictament civil.

Proclamada la República, disminueix la demanda d’imatgeria religiosa, per la qual cosa l’activitat principal del taller es converteix, durant aquests anys, en la realització de làpides i carrosses, fins que, amb l’esclat de la guerra civil, el taller va haver de tancar-se.

Dins de l’apartat de l’art efímer, en 1938, Rausell va fer una falla per a la plaça del Picador, on estava ubicat el seu taller: la falla, que va resultar malaguanyada a causa de la pluja, al·ludia als ingredients de la paella, amb un enorme pollastre com a rematada del monument.

Conclòs el conflicte bèl·lic, el rector de l’església dels Sants Joans de Meliana, el senyor Francesc Gil, va encarregar Josep Maria Rausell la realització de la imatge de Sant Joan Evangelista que presideix l’altar major de l’església, formant parella amb l’estàtua de Sant Joan Baptista, l’altre titular de la parròquia, realitzada per Francesc Coret. Es tracta, en paraules del pintor melianer Rafael Cardells, d’una obra de “gran valor artístic per les proporcions i l’art”. La remodelació de l’església es va iniciar en 1939: en el curs de la mateixa, s’hi van reconstruir diversos altars i es va fer de nou l’altar major, seguint el mateix orde barroc de l’original, del segle XVIII. L’obra va ser projectada i dirigida per Rafael Cardells.

Josep Maria Rausell, Sant Joan Evangelista, Meliana.- La imatge de Sant Joan Evangelista presideix l’altar major de l’església dels Sants Joans de Meliana, formant parella amb el Sant Joan Baptista de Francesc Coret Bayarri. Les obres de remodelació de l’església es van iniciar en 1939, en acabar la guerra civil. Va ser el rector dels Sants Joans, el senyor Francesc Gil, qui va encarregar Rausell la realització d’aquesta escultura.

 “La dècada dels quaranta -resumeix Antoni Bonet Salamanca- va representar l’auge i el mecenatge de quantiosos encàrrecs, provinents tant des de l’àmbit particular com del públic i institucional. Aquesta proliferació d’arts i oficis artístics va constituir la via fonamental de la imatginera plàstica, més enllà fins i tot de l’entorn mediterrani i, per això, actualment és possible apreciar fora d’aquest nombroses peces escultoricoprocessionals eixides de famosos tallers instal·lats a la capital de l’antic regne valencià”.

A més de la desaparició de nombroses talles i imatges d’índole religiosa, la guerra -i els successos anteriors al desencadenament d’aquesta- va comportar amb si “la pèrdua de nombrosos tallers escultòrics, autèntics emporis d’iniciats en el difícil ofici de la talla en fusta, fet que va propiciar la penúria i dispersió d’alguns artistes i el consegüent encimbellament particular d’altres que van aconseguir prompta i merescuda fama en el maneig de la gúbia”.

L’estudi-taller de Josep Maria Rausell i Francesc Llorens va ser un dels que va aconseguir aquest merescut prestigi i es van beneficiar de la gran demanda d’obres religioses subsegüent a la conclusió de la guerra. S’inicia per això, en especial a partir de 1940, una etapa d’enorme productivitat al taller de Rausell i Llorens.

Resulta difícil, en moltes ocasions, diferenciar les obres de l’un i de l’altre artista: cal tenir en compte que al taller, com succeïa en tots els tallers d’escultura, es treballava en equip, de manera que resulta impossible, en alguns casos, determinar l’autoria exacta de moltes de les obres que mencionarem a continuació.

En tot cas, és possible discernir alguns traços específicament característics de l’obra de Josep Maria Rausell. Un dels més significatius és, sens dubte, la finor del nas i els rostres de les imatges, i també la constant presència de mentons pronunciats. Existeixen també obres l’autoria de les quals correspon en la major part a Josep Maria Rausell, com ara les escultures realitzades per a Ciudad Real i la província.

L’escultura religiosa: obres realitzades a la Comunitat Valenciana (1939-1945)

Veurem, a continuació, algunes de les obres realitzades en aquest taller de Josep Maria Rausell i Francesc Llorens per a diverses localitats de la Comunitat Valenciana. Vam consultar, per a poder seguir el fil cronològic de la producció de Rausell i Llorens, les llistes d’escultures religioses elaborades a partir dels documents conservats en l’Arquebisbat de València, llistes que ens han sigut amablement facilitades pel senyor Josep Rausell.

Era necessari, en els anys tractats, presentar a l’Arquebisbat, per a l’autorització, els projectes d’obres escultòriques de caràcter religiós que es realitzaven a les províncies de València, Castelló i Alacant. Els llistats inclouen el nom de l’autor, la adreça; la parròquia per a què s’executa l’obra i la localitat on s’emplaça; el títol de l’obra en qüestió, les mesures, el preu i la data de realització.

Les obres que ens interessen figuren a nom de “Rausell i Llorens”, amb l’adreça de la plaça Pintor Pinazo, 1. En algun cas, s’inclou davall aqueix nom alguna obra realitzada per Josep Rausell Sanchis, qui, en no estar donat encara d’alta en aquells anys, va haver d’utilitzar el nom de l’estudi-taller de son pare per a poder obtenir l’autorització de l’Arquebisbat. És el que succeeix, per exemple, amb la imatge del Santíssim Crist de la Bona Mort, realitzada en 1957 per a la parròquia de Crist Rei, de Gandia, o les imatges de Sant Antoni Abat, la Mare de Déu de la Misericòrdia i la Purísima Concepció realitzades entre 1957 i 1958 per a l’església de La Mare de Déu de la Misericòrdia, de Roca-Cuiper (València).

Passant ja a les obres realitzades per l’estudi-taller de Rausell i Llorens, veiem com de l’any 1939, acabada de finalitzar la contesa bèl·lica i immediates a la reobertura del taller, daten obres com el Crist Crucificat de la Providència, per a l’església dels Sants Joans, de Meliana; la Mare de Déu Dels Desemparats, per a la parròquia de Sant Antoni Abat, d’Alginet; el Sagrari per a l’església de la Purísima Concepció, de Pedralba, i la reconstrucció de la imatge de la Immaculada, titular de la parròquia; el Tron reliquiari per al temple de Sant Antoni Abat, a Rafelbunyol, i la imatge de Sant Blai, per a l’església de Sant Valero, de València.

Josep Maria Rausell, Santíssim Crist de la Providència, 1939, Meliana.- El Crist de la Providència,  Patró de Meliana que es venera a l’església dels Sants Joans, dirigeix la seua mirada benèvol cap a l’escut de la localitat, sustentat per un àngel que es troba als peus de la Cruz. A l’altre costat d’aquesta, un altre àngel sosté un calze. La imatge, concebuda amb un perfecte tractament anatòmic, mostra la característica serenitat i l’equilibri propis de l’escultura de Rausell. La simetria es veu accentuada per la presència de les dues figures angèliques, als peus de la Cruz. L’emoció se suscita per mitjà de la sobrietat del plantejament estilístic.

Per a aquest mateix temple de Sant Valero es va fer, en 1940, una imatge de Sant Pancraç, i per als Sants Joans, també de València, un Sant Vicent Ferrer. La parròquia del Xiquet Jesús de l’Hort va rebre, en aquest any, dues obres del taller: la imatge del titular i un Crist de la Salut. També l’any 1940, Josep Maria Rausell va realitzar diverses imatges per a Meliana, la localitat natal: per al temple dels Sants Joans, va esculpir un Xiquet Jesús, la Mare de Déu de la Misericòrdia, la Mare de Déu Dels Desemparats, la Inmaculada Concepció i Sant Vicent Ferrer; i un Sagrat Cor de Jesús, per a les Terciàries Caputxines. En aqueix mateix any, que va ser d’enorme productivitat, per a la parròquia de Sant Jaume Apòstol, de Montcada, van eixir del taller de Rausell i Llorens imatges com les De l’Assumpció de La Mare de Déu, Sant Lluís Gonçaga i Sant Jaume Apòstol, titular de la parròquia.

Per a la parròquia de la Purísima Concepció, d’Antella, es va realitzar, en 1940, la imatge de la Mare de Déu del Carme. Una altra Verge amb la mateixa advocació es va fer, en aqueixa data, per a Sant Miquel Arcàngel, d’Enguera. Un Eccehomo va ser tallat per a l’església de Sant Pere Apòstol, de Paterna; una Inmaculada Concepció per a la parròquia de la Puríssima, a Sellent, i un Sant Roc per a l’església de La Mare de Déu de la Pau, del Villar del Arzobispo.

Entre 1940 i 1941, van prosseguir els treballs per a Sant Antoni Abat, a Alginet: d’aquestes dates daten la imatge del titular de la parròquia (Sant Antoni Abat, 1940) i les del Crist jacent i la Mare de Déu dels Dolors (ambdues, de 1941). Des de 1940 fins a 1942, diverses imatges es van destinar al temple de la Puríssima Concepció, de Pedralba: la Mare de Déu d’Agost i un Santíssim Crist, ambdues de 1940; un Amistançat amb un tron de núvols, de 1941, i, de 1942, Sant Pasqual Bailón, la Mare de Déu del Carme i el Sagrat Cor de Jesús.

De 1941 daten les següents obres: Santa Bàrbera, per a la parròquia de Sant Bartomeu Apòstol, a Alfara del Patriarca; un Sant Roc per a l’església de Sant Bartomeu, a Almussafes; una Mare de Déu dels Dolors per a la Puríssima Concepció, de Llombai; un Crist Crucificat per a Sant Pere Apòstol, de Paterna, i una imatge de l’Assumpció de La Mare de Déu, per a la parròquia de Sant Antoni Abad, de Rafelbunyol.

En 1942, del taller van eixir obres com la Mare de Déu dels Dolors, per a Sant Pere Apòstol, d’Albalat de la Ribera; l’Assumpció de La Mare de Déu, per al temple, de la mateixa advocació, de Beneixida; un Sant Josep per a la parròquia de l’Assumpció de La Mare de Déu, de Càrcer, i una Inmaculada Concepció, per a Sant Miquel Arcàngel, de la mateixa localitat valenciana.

Diverses obres es van realitzar, en aquest any, per a temples d’Alacant: una Inmaculada Concepció per al temple de l’Assumpció de La Mare de Déu, a Biar; altres dues imatges amb la mateixa advocació, per a Altea: una, per a l’església de La Mare de Déu del Consol, i una altra per al temple de Sant Joan Baptista; una Assumpció de La Mare de Déu per a la parròquia de Santa Anna, a Castell de Cabres.

Entre 1942 i 1944 es van tallar tres obres per als Missioners de Xàtiva. Aquestes són, per orde cronològic: Santa Rita de Casia (1942), La Mare de Déu del Consol (1943) i Santa Llúcia (1944). Al llarg de la seua vida, Rausell va realitzar diverses obres per a les missions, entre elles, la Verge Negra.

Josep Maria Rausell, Verge Negra.- Aquesta imatge, realitzada per a les missions a Àfrica, introdueix elements afavoridors de la identificació dels nous fidels amb la Verge, com són  els traços físics, el color de la pell i el mocador amb què es cobreix el cap. La imatge, d’aspecte acriaturat, traslluu molta dolçor.

Per a la parròquia de Santiago Apòstol, de la localitat castellonenca de Montanejos, Rausell i Llorens van realitzar diverses obres entre 1942 i 1946: una Inmaculada Concepció (1942); Santiago Apòstol (1943); un Crist Jacent (1944); una Mare de Déu del Rosari (1945) i una Mare de Déu dels Dolors (1946).

De l’any 1943 daten obres com Sant Vicent Ferrer, per a la parròquia de Sant Bartomeu Apòstol, d’Alfara del Patriarca; un Sagrat Cor de Jesús per a la Puríssima Concepció, d’Antella; una Inmaculada Concepció per al temple de l’Assumpció de la Mare de Déu, de Beneixida, i una altra per a Sant Antoni Abat, de Rafelbunyol; una Mare de Déu dels Dolors per a Bolbaite; un Crist crucificat per a Sant Joan Baptista, de Bugarra; un Crist de la Providència i un Crist Ressuscitat per a Sant Jaume Apòstol, de Montcada; una Verge Miraculosa, per al temple de Sant Valero, de València, i una Assumpció de la Mare de Déu, jacent, per a Benissa.

Per als Sants Joans, de Meliana, Rausell va realitzar, en 1944, una imatge de la Mare de Déu del Rosario. Del mateix any són obres com el Sant Blai per a Sant Pere Apòstol, d’Albalat de la Ribera; La Mare de Déu dels Remeis, per a l’església del Temple, de València; la Puríssima Concepció, per al Sagrat Cor de Jesús, de València, i el Sant Antoni de Pàdua, per a l’Assumpció de La Mare de Déu, de la localitat alacantina de Biar.

En 1945 es van fer obres com el Sant Josep, per a Albuixec; Sant Francesc d’Assís, per a la parròquia de Sant Bartomeu Apòstol, a Alfara del Patriarca; la Mare de Déu del Rosari, per a Sant Jaume Apòstol, de Montcada; i el Sagrat Cor de Jesús, per a La Mare de Déu del Rosari, d’Ontinyent.

L’escultura religiosa: participació en la “I Demostració d’Art amb Fusta” (1946) i obres realitzades per a l’àmbit valencià (1946-1968)

Josep Maria Rausell va participar, amb el company Francesc Llorens, en diverses exposicions celebrades a València. En 1946, ells dos van concórrer a la “I Demostració d’Art amb Fusta”, celebrada als locals destinats al Museu Municipal de València i organitzada pel sindicat provincial de la fusta i el suro, al març de 1946.

 “Són dos jóvens escultors -s’escriu, a propòsit de la seua participació en aquesta mostra, en una ressenya publicada en la revista Ribalta-. Entre la profusió de tallers, el seu és un prestigi de bones talles. Els dos es complementen i n’és admirable la compenetració. (…) Amb fervor i amb modèstia, que són les seues virtuts, tallen i modelen les obres. Ací va exemplificar-ne l’aportació, que tots van elogiar justament, i la raó social-artística Rausell-Lloréns segueix la senda d’èxits”.

Emoció i tècnica s’uneixen en l’obra religiosa de Rausell i Llorens, artistes que “prestigien la nostra actual imatgeria”, segons s’afirma en el mateix any de 1946.

D’aqueixa data daten obres com la Mare de Déu de Fàtima, per a Sant Jaume Apòstol, de Montcada; el Sagrat Cor de Jesús i La Mare de Déu dels Desamparados, per al temple del Pilar, de València; el Sagrat Cor de Jesús, per a les Religioses Terciàries, de València; i el Sagrat Cor, per a Sant Miquel Arcàngel, de la localitat castellonenca d’Arañuel. Per a aquesta mateixa localitat, en 1947, es va fer una Mare de Déu del Rosario.

D’aqueix mateix any són obres com la Mare de Déu del Carme, per a la parròquia de Sant Vicent Màrtir, de Guadassuar; Sant Antoni de Pàdua, per a Sant Jaume Apòstol, de Montcada; la Inmaculada Concepció, per al temple de la Nativitat de la Mare de Déu, de Sagunt; la Mare de Déu de la Divina Gràcia, per a l’Assumpció de la Mare de Déu, de Càrcer, i, per a Sant Miquel Arcàngel, de la mateixa localitat, la imatge del titular i una Mare de Déu dels Dolors, i també una Immaculada Concepció per al Pilar, de València.

L’any 1948, Rausell i Llorens van realitzar la Mare de Déu del Carme, per a Sant Pere Apòstol, d’Albalat de la Ribera, i les imatges de Sant Felip Neri i Sant Vicent Ferrer, per al temple de Sant Tomàs i Sant Felip Neri, de València; en 1949, el Sant Domènec de la Calçada per a Beniarrés (Alacant); Sant Miquel Arcàngel, per a la parròquia dels Sants Reis, de Benisanó, i la Mare de Déu del Carme, per a la Mare de Déu del Rosari, de Fontanars dels Alforins.

Les obres datades en 1950 són: La Mare de Déu dels Desamparats i Santa Elisa, per a Sant Pere Apòstol, d’Albalat de la Ribera; el Sagrat Cor de Jesús, per a la parròquia de Sant Joan Baptista, d’Alzira; Sant Antoni de Pàdua, per al temple de Sant Antoni Abat, d’Alginet; Sant Isidre Llaurador, per a Sant Bartomeu Apòstol, de Godella, i Sant Joan Baptista, per al temple de Sant Joan de la Ribera, de València.

De 1951 són: la Mare de Déu d’Agost, per a la parròquia de Sant Antoni Abat, de Favareta; Sant Jaume Apòstol, per al temple de la mateixa advocació, a Montcada; la Mare de Déu Dels Desemparats, per a la Puríssima Concepció, de Pedralba, i el Crist jacent per a la localitat alacantina d’El Verger.

En 1952, Rausell talla, per al temple dels Sants Joans, de Meliana, la imatge de La Mare de Déu del Carme. D’aqueix mateix any data la imatge de La Mare de Déu dels Dolors, per a l’església de Sant Joan Baptista, de Callosa d’en Sarrià (Alacant), i un Sant Joan Baptista per a la parròquia de l’Assumpció de la Mare de Déu, de Riba-roja. Per a aquest últim temple realitzen, en 1953, un Sant Lluís Gonçaga i, en 1954, una Verge Miraculosa. Del mateix any 1953 daten obres com el Sant Josep de Sant Jaume Apòstol, de Montcada; Sant Isidre Llaurador, per a la Puríssima Concepció, de Pedralba, i Sant Andreu Apòstol, titular de la dita parròquia, a València.

En 1954, del taller de Rausell i Llorens ixen obres com la Mare de Déu del Rosari, per a Adsubia; la Mare de Déu Dels Desemparats, per a la parròquia de la Puríssima Concepció, de Llaurí; Sant Josep, per al temple de Sant Joan Apòstol, de Massamagrell; Santa Rita, per a Rafelguaraf; la Verge Miraculosa, per a l’Assumpció de la Mare de Déu, de Riba-roja; la Mare de Déu del Carme, per a Utiel; la Mare de Déu dels Ángeles, per a l’església del Patriarca, de València, i el Sagrat Cor de Jesús, per al temple de la Nativitat de la Mare de Déu, de Benilloba (Alacant).

D’aquest daten passos processionals com el Pas de la Captura, per a Alzira, i el Pas del Sopar, per a Sagunt.

Josep Maria Rausell, Mare de Déu del Carme, 1952, Meliana.- El grup escultòric, ubicat en l’església dels Santos Joans, de Meliana, mostra a la Mare de Déu, amb el seu fill, sustentada sobre una base de núvols i acompanyats per dos àngels, en contrapposto. El dramatisme de les ànimes rescatades del Purgatori es manifesta per mitjà de gestos continguts. Un d’ells dirigeix la mirada cap a la Mare de Déu i el Xiquet, mentre l’altre acull a les ànimes del Purgatori, representades per tres bustos que sorgeixen entre flames: una dona, que estén les mans cap a l’àngel que l’acull, un jove que clama demanant ajuda i un ancià que es cobreix el rostre, amb gest dolorit. L’obra està dotada d’un fort sentit ornamental, per mitjà de les joies de la corona,  l’aurèola que circumda el cap de la Mare de Déu i la riquesa de les vestidures. El rostre bell de la Mare de Déu del Carme mostra la serena expressió i la finor de traços presents en moltes de les obres de Rausell.

Daten de 1955 obres com el Sant Antoni Abat, per a Benimeli; la Divina Aurora, per a Parcent; Sant Vicent Ferrer, per a Pedralba; Sant Vicent Ferrer, per a la parròquia de Sant Joan Baptista, de Terrateig, i la Mare de Déu de la Mercé, per als Pares Mercedaris, de València. De 1956 són el Crist jacent per a la parròquia de La Mare de Déu de la Misericòrdia, de Banyeres de Mariola (Alacant); Santa Anna, per a la localitat alacantina de Benilloba; el Sant Isidre de Beneixida, i La Soletat, encàrrec del senyor rector de Sagunt.

Durant les riuades que va sofrir València en 1957, l’estudi-taller “Rausell i Llorens” va sofrir danys greus: en la segona riuada, es van destruir els esbossos d’argila crua, i diversos documents i projectes. En aquell any, es realitza la imatge de La Mare de Déu de la Purificació, per a Alzira; Sant Isidre, per a la germandat del mateix nom, a Catarroja, i el Baptisme del Senyor, per al temple de la Mare de Déu dels Àngels, de Chulilla.

De 1958 són el Sagrat Cor d’Abenojar; la Mare de Déu del Rosari, de Sagunt; L’Assumció de Biar i la de Villena (Alacant). Daten de 1959 obres com Santiago Apòstol, per al temple de la mateixa advocació, a Alboraig; i la Inmaculada Concepció, per a la parròquia del Sant Àngel Custodi, de València.

En 1961 es realitzen obres com la Dolorosa, per a Xirivella; el Sepulcre per a la parròquia de Sant Antoni Abat, de Favareta; Santa Rita, per a La Font de La Figuera; la Mare de Déu del Carme, per al temple de la Transfiguració del Senyor, de Macastre, i Sant Joan Baptista, per a Alzira. Per a aquesta última localitat, en 1962, es realitza la imatge de Santa Teresa i, per a l’Ajuntament, un Sant Bernat. L’església de Sant Jordi Màrtir, de València, acull en aquestes dates una imatge de la Immaculada Concepció. De 1963, any de la mort de Francesc Llorens, data el Sagrat Cor de Jesús de Beneixida.

En 1964, mort Llorens i jubilat ja Josep Maria Rausell Montañana, l’estudi “Rausell i Llorens” es va tancar. Rausell va realitzar tres obres després d’aquestes dates, ja en el seu estudi de Meliana: en 1966, la Mare de Déu de la Mercé, per a Xirivella; el Santíssim Crist d’Alzira, en 1967, i la Patrona de Benidorm, en 1968.

L’escultura religiosa: obres realitzades per a Ciudad Real i la província.-

Juntament amb les nombrosíssimes obres realitzades per a diverses localitats de la Comunitat Valenciana, un capítol important en la producció artística de Josep Maria Rausell correspon als seus treballs executats per a Ciudad Real i la província.

Per a la Catedral de Ciudad Real, Rausell va realitzar diverses obres -en la major part, de la seua mà, no de Llorens-. Per a l’apostolat del retaule major de la Catedral, les obres més primerenques són les imatges de Santiago i Sant Pere, datades en 1946; segueixen, en 1947, les de Sant Pau i Sant Andreu.

En 1950, Rausell realitza la imatge de la Patrona de Ciudad Real, la Mare de Déu del Prat, encarregada a l’escultor valencià amb l’objectiu de reemplaçar l’anterior imatge, posterior a la guerra civil, que no resultava del grat dels poderdants.

Josep Maria Rausell, Sant Pau, esbós-model, 1947.- Aquest esbós-model es correspon amb la figura de Sant Pau realitzada en 1947 per a l’apostolat del Retaule Major de la Catedral de Ciudad Real. L’apòstol, amb la cama dreta avançada, alça la mà amb expressió vehement. L’esbós està proveït de força i expressivitat.

Josep Maria Rausell, Sant Pau, 1947, Ciudad Real (detall).- En aquest detall del rostre de l’apòstol s’aprecia com els traços de l’esbós anterior s’han suavitzat, i perd força i intensitat. Les vestidures i els cabells són tractats amb minuciositat.

Josep Maria Rausell, Mare de Déu del Prat,  1950, Ciudad Real.-  La imatge de la Patrona de Ciudad Real segueix la iconografia tradicional del model. L’escultura de Rausell reemplaça la que va ser realitzada després de la guerra civil.

Rausell prossegueix l’apostolat en 1954, amb la imatge de Sant Felip; en 1955, amb les de Sant Joan i, curiosament, Sant Josep -en ambdues imatges es planteja la possibilitat de la participació de Llorens, en l’execució- i, en 1956, la de Sant Bartomeu, que tanca la sèrie.

Són obra també de Josep Maria Rausell les imatges de Sant Tomàs de Vilanova i Sant Joan d’Àvila que, junt amb la figura del beat Joan Baptista de la Concepció, obra de l’escultor sevillà Carles Bravo Nogales, presideixen el retaule de la capella del Santíssim de la Catedral de Ciudad Real. El retaule, estructurat en forma de tríptic, acull en la fornícula central la imatge de Sant Tomàs de Vilanova, realitzada per Rausell en 1956: el sant apareix abillat amb vestits episcopals; el rostre “reflecteix humilitat i les mans ofereixen una almoina”.

Josep Maria Rausell, Sant Felip, 1954, Ciudad Real.- Aquesta imatge forma part de l’apostolat del Retaule Major de la Catedral de Ciudad Real. La figura de l’apòstol descansa sobre una cama, mentre doblega l’altra amb naturalitat, en una actitud freqüent en les escultures de Rausell. Els braços i les mans són poderosos; el cabell i els plecs de les vestidures, amb el mantell arreplegat, estan minuciosament tractats.

La imatge del beat Joan d’Àvila -canonitzat en 1970 per Pau VI- s’allotja en la fornícula dreta -des del punt de vista de l’espectador-. El sant “mira apassionadament un crucifix que porta en la mà dreta”; als seus peus pot distingir-se un llibre amb el títol Audi Filia, obra del sant. L’escultura va ser realitzada en 1959.

Per a la parròquia de la Mercé, Josep Maria Rausell va realitzar la imatge de la Patrona, la Mare de Déu de la Mercé, i per a Sant Pere Apòstol, també en Ciudad Real, va executar les obres següents: Sant Blai, un Xiquet Jesús amb els atributs de la Passió; Sant Pasqual Bailón; la imatge d’una santa, no identificada; la Mare de Déu del Major Dolor; el Pas de la Trobada i el Pas del Crist de la Bona Mort, i dues imatges que van ser traslladades en ser derruït l’antic convent dels Pares del Cor de Maria: Sant Antoni Maria Claret i la Mare de Déu del Cor de Maria.

Pertany també a aquesta parròquia de Sant Pere Apòstol la imatge de la Mare de Déu d’Alarcos. En la Casa de M.M. de María Inmaculada es conserva una imatge de la Verge Immaculada, obra de Rausell i Llorens.

Altres obres de Rausell conservades a la província de Ciudad Real són la imatge de Sant Agustí, en Fernán Caballero; la Mare de Déu del Rosari, en Porzuna; la Mare de Déu del Rosari, a Alczar de San Juan -localitat de què és Patrona-; Sant Bernabé, en Arenas de San Juan; el Sagrat Cor de Jesús, el Sagrat Cor de Maria i el Crist Crucificat, en Abenojar; la Mare de Déu del Rosari, en Valenzuela de Calatrava;  Sant Domènec, en l’església dels Dominics, d’Almagro, i diverses obres sense identificar encara en el convent de les Dominiques, en la mateixa localitat;  la Mare de Déu de l’Estrela, en Miguelturra;  la Mare de Déu de la Pau, en Daimiel, i Sant Tomàs de Villanueva, a Villanueva de los Infantes.

Josep Maria Rausell va realitzar també diversos passos processionals de Setmana Santa, per a Ciudad Real. Hi destaquen diverses talles de fusta policromada: la Mare de Déu del Major Dolor, dotada de sensació de moviment, amb un rostre que expressa l’amargor i el dolor, i una magistral talla dels plecs del vestit; el Santíssim Crist de la Bona Mort, una de les millors obres; la Trobada, un grup amb les figures de Crist amb la creu, un soldat romà, la Dolorosa i Maria Magdalena, on estan molt ben executats els plecs i la caiguda dels mantells, i també les expressions dels rostres.

Josep Maria Rausell, Santíssima Mare de Déu del Rosario, Patrona i Alcaldessa Perpètua de Alcázar de San Juan, Ciudad Real.- Ricament guarnida amb la corona i l’aurèola flanquejada de rajos i estreles, la figura mostra un rostre de gran bellesa, caracteritzat per una expressió serena i riallera. Les mans, amb les monyiques entrellaçades pel rosari, esbossen un moviment de pregària; els dits es freguen, en un gest detingut, de gran delicadesa.

Característiques de l’obra religiosa de Josep Maria Rausell Montañana.-

S’adverteix, en la imatgeria religiosa de Josep Maria Rausell, l’empremta de l’escola imatginera andalusa i, en particular, de Joan Martínez Muntanyés. La serenitat i l’equilibri de les imatges, els rostres de traços clàssics, el modelatge perfecte, la minuciosa tècnica dels plecs i la capacitat per a produir emoció, sense incórrer en allò tràgic o allò patètic, són alguns dels traços d’aquest gran mestre de l’escola sevillana que deixen marcada l’empremta en Josep Maria Rausell. Aquesta influència resulta, sens dubte, molt més palesa que la castellana:  l’obra de Rausell, en efecte, prossegueix la línia d’un barroc procliu al classicisme, on el patetisme i el dramatisme es troben atenuats.

Les figures descansen sobre una cama, i dobleguen l’altra amb total naturalitat; els rostres, dotats amb el seu característic nas esmolat i el mentó acusat, manifesten l’espiritualitat profunda i el sentit religiós de l’autor. Els ulls d’aquestes figures són de vidre.

Les vestidures, amb mantells arreplegats, mostren una característica caiguda en zig-zag dels plecs, i un indici de teles mullades que revela la figura humana a la manera clàssica. En algunes ocasions, per desig del client, i en contra de les preferències pròpies, Rausell va realitzar imatges totalment tallades per a ser vestides amb robes naturals. Mai va utilitzar, al contrari, la tècnica del drap encolat i els llenços empastats amb cola i algeps.

 “El seu origen valencià -escriuen sobre Josep Maria Rausell en la publicació de Ciudad Real titulada La Pasión- està present en la seua obra escultòrica (…). Els plecs dels mantells, les caigudes dels mateixos, les expressions en els rostres, i les proporcions correctes i la policromia aplicada tant en les teles com a les carnadures” així ho demostren. “Un detall molt característic de l’escultura valenciana, o més àmpliament llevantina -sense inclusió dels corrents murcians-, és la policromia en les vestidures en què preval de forma cridanera l’estofat com a tècnica decorativa”.

La decoració de les obres de Rausell es realitzava en el taller del pintor d’imatges Josep Castellano, pròxim al carrer Alboraia: la col·laboració era molt estreta entre Castellano, excel·lent policromador, i Rausell, qui es desplaçava al taller on s’efectuaven les labors de policromat per a vigilar zelosament tot el procés. Una gran amistat i una cooperació professional unia aquestes dos persones molt religioses.

Castellà encarnava a l’oli amb les seues pàtines, que també aplicava a l’oli de les vestidures. Les teles, daurades amb or, eren cobertes després amb pintura a l’oli que era, posteriorment, descoberta amb furgadents, formant els adorns, que d’aquesta manera estofats i espolinades donaven com a resultat aquelles decoracions de tant valor artístic.

A més dels nombrosos treballs per a diverses localitats espanyoles, Rausell va realitzar diverses escultures per a Amèrica Central i del Sud, i per a algunes missions africanes.

La restauració de la creu de terme de Meliana

Juntament amb el seu fill, el també reconegut escultor Josep Rausell Sanchis, Josep Maria Rausell Montañana va restaurar la creu de terme de Meliana. Aquesta creu, construïda entre els segles XV i XVI en estil gòtic, de transició cap al renaixement, es trobava erigida al costat de l’ermita de la Mare de Déu de la Misericòrdia. Desapareguda en 1898, el comerciant de vins que havia ocupat l’antiga ermita, creant la fàbrica de licors “L’Ermita”, va guardar la creu en el seu magatzem.

 La creu va ser descoberta sent alcalde de Meliana Miquel Cardells Mestre, qui va aconseguir dels propietaris de la finca on aquesta es trobava que fóra donada a l’Ajuntament, i es va comprometre a la restauració i a una ubicació nova. La creu, de què s’havien ocupat en els seus escrits Josep Martínez Aloy i Salvador Carreres Zacarías, es trobava en un estat evident de deterioració, trencada i blanquejada.

“Estava plena de pintura -escriu Josep Maria Rausell Montañana-, trencada en diversos llocs, i li faltaven algunes parts, tant en l’aspecte arquitectònic com en els dos relleus escultòrics de la Santíssima Verge i del Santíssim Crist que porta en ambdues cares”.

La creu gòtica de Meliana, després de la restauració, es troba des de 1981 en l’interior de la parròquia dels Sants Joans, per suggeriment del rector de la mateixa, mossén Antoni Ballester. D’estil i decoració ogivals, amb braç de cresteria i descansant sobre un peu octogonal, el capitell, de pedra més fosca, apareix blasonat amb les armes del Regne de València.

La desaparició d’un artista

Josep Maria Rausell Montañana va morir en 1984,  als huitanta-sis anys d’edat, després d’una llarga i productiva vida dedicada a l’art escultòric. Seria, sens dubte, desitjable que, al carrer que porta el seu nom, a la seua localitat natal de Meliana, s’erigira un bust dedicat a la seua memòria, obra que ben podria ser realitzada pel seu fill, l’escultor Josep Rausell  Sanchis.

Finalitzarem aquest capítol consagrat a Josep Maria Rausell citant les seues paraules. A la pregunta de “Què és per a vosté l’art?”, l’escultor melianer va respondre, en una ocasió:

“Xé! Quina pregunta em fas… L’art és una mostra que certes persones son capaces de transportar a la visió en qualsevol tècnica a través d’unes coneixences juntament amb una sensibilitat. És una forma de fer, capaç de moure l’esperit, però sense oblidar-se que aquestes mostres vindran donades per una coneixença molt profunda tant de l’ofici com del sentiment”.

Aqueix coneixement profund de l’ofici i del sentiment no va faltar en la vida i l’art de Josep Maria Rausell, qui va realitzar la seua ingent obra escultòrica “davall aqueixes dues imprescindibles direccions: emoció i tècnica”.